No són poques les opi­ni­ons que dis­cur­se­gen que el beis­bol és un esport anacrònic. Si ens aga­fem només a les xifres, que tam­poc és que siguin una veri­tat irre­fu­ta­ble, aques­tes ens fan veure que com a mer­cat cer­ta­ment està per­dent la bata­lla de les audiències als Estats Units enfront del fut­bol ame­ricà, el rei abso­lut, i més dar­re­ra­ment amb l’NBA. La idi­o­sincràsia pròpia del joc, difícil d’enten­dre per als pro­fans i de ritme més aviat pau­sat, no és que ajudi pre­ci­sa­ment a fer un pro­ducte atrac­tiu segons els cànons comer­ci­als actu­als, que pri­o­rit­zen els high­lights i un model d’entre­te­ni­ment de digestió més aviat fàcil. Tot i els tòpics, però, des del punt de vista com­pe­ti­tiu s’ha d’adme­tre que el beis­bol està fent un esforç, i no menor, per fer-se més cap­ti­va­dor de cara al gran públic, i molt espe­ci­al­ment als con­su­mi­dors més joves, amb un seguit de can­vis regla­men­ta­ris –limi­tar el temps de llançament dels pitc­hers a 15 segons amb les bases bui­des– que han acon­se­guit que els par­tits siguin més dinàmics i, per con­tra, l’esport no hagi per­dut cap de les seves essències. El beis­bol, en defi­ni­tiva, es resis­teix a donar la par­tida irre­me­ia­ble­ment per per­duda.

El pro­blema, si és que n’hi ha, no és aquest, doncs, de substància o desen­vo­lu­pa­ment del joc com a tal, sinó que les seves estruc­tu­res ins­ti­tu­ci­o­nals, començant per la mateixa Major Lea­gue Base­ball (MLB), són un fòssil que ha que­dat embar­ran­cat en altres temps. Com a indústria, el beis­bol està regit per codis molt con­ser­va­dors, una carac­terística que, per exem­ple, pro­voca que les rela­ci­ons labo­rals entre juga­dors i pro­pi­e­ta­ris siguin pèssi­mes, i que l’amenaça d’una vaga pre­si­deixi la nego­ci­ació de gai­rebé cada con­veni col·lec­tiu per la tos­su­de­ria dels segons a cedir en pràcti­ca­ment res. Els cri­te­ris sala­ri­als que regei­xen a la lliga també són un des­propòsit, espe­ci­al­ment en el cas de les grans estre­lles que arri­ben a l’agència lliure i que acos­tu­men a esgar­ra­par con­trac­tes que, per norma, estan fora de mer­cat i de tota lògica, essen­ci­al­ment per la seva durada. L’últim exem­ple és el de Juan Soto, un out­fi­el­der amb un talent que està fora de dis­cussió i que ha acon­se­guit un acord glo­bal de 765 mili­ons de dòlars, el més ele­vat fir­mat mai fins ara en l’esport pro­fes­si­o­nal, per un total de 15 anys. Tenint en compte que el domi­nicà té ara mateix 26 anys, fins als 41 estarà enca­de­nat con­trac­tu­al­ment al seu nou equip, els New York Mets. Apli­cant una regla tan sim­ple i uni­ver­sal com hau­ria de ser el sen­tit comú, ja es veu que això és un con­tra­sen­tit, perquè 15 anys en esport d’elit són una eter­ni­tat per poder garan­tir que un espor­tista man­tindrà un pic de forma, o salut, merei­xe­dor d’aquest salari.

La qüestió és que aquesta mena de trac­tes no són en abso­lut rars a l’MLB i més en el cas dels agents lliu­res, on les franquícies inten­ten convèncer els cracs a sub­hasta a base d’inflar les seves ofer­tes amb anys de ser­vei en actiu que totes les parts saben que difícil­ment es com­pli­ran. De fet, és tal la insen­sa­tesa en el beis­bol pro­fes­si­o­nal que ells matei­xos en fan conya amb el Bobby Boni­lla Day, una mena de fes­ti­vi­tat irònica que se cele­bra cada 1 de juliol i que com­me­mora que aquell dia, i serà així fins al 2035, aquest antic ter­cera base rebrà un taló d’1,19 mili­ons de dòlars dels Mets –el mateix equip que serà el de Soto– que és fruit d’un paga­ment en dife­rit d’una transacció que es va acor­dar l’any 2000. Fins a 35 anys per amor­tit­zar un únic con­tracte. Ni el Barça de Bar­to­meu iguala això.