Com que conei­xem vul­gar­ment com a bar­roc l’art d’embo­li­car la troca i, popu­lar­ment, com a rococó el recar­go­la­ment inne­ces­sari, el par­tit de fut­bol de diu­menge pas­sat al Lluís Com­panys, que els blau­grana van per­dre con­tra el Leganés per 0-1, pot qua­li­fi­car-se amb un adjec­tiu o altre depe­nent de la paciència de l’espec­ta­dor a l’hora de defi­nir-lo.

Tenir la pilota un 71,5% del temps i superar favo­ra­ble­ment entre un 55 i un 70% dels duels ter­res­tres o aeris no va ser prou per fora­dar la por­te­ria d’un equip que l’any pas­sat jugava a segona. Quan un equip es tanca amb 5 juga­dors entre l’espai ante­rior a l’àrea petita i la part fron­tal de l’àrea grossa i des­plega per davant una altra bar­rera de 4 mig­cam­pis­tes pivo­tant-hi amb ordre i dis­ci­plina –allò que els qui en saben ano­me­nen un 5-4-1, posar l’autobús o defen­sar-se amb línies jun­tes– agrupa un enrei­xat de cames que la pilota, per més ben fil­tra­des que siguin les pas­sa­des, hi cir­cula com en un pin­ball o joc del milió, que eren aque­lles màqui­nes que, als bars i als cafès –quan n’eren–, feien la com­petència als fut­bo­lins –que també podrien il·lus­trar els xocs de la pilota de l’altre dia.

Per més com­bi­na­ci­ons que s’hi facin –aquells tocs espec­ta­cu­lars de billar fets amb efecte i picar­dia– la pilota s’hi com­porta com una bola que tan sols l’atzar dels rebots pot enca­rar a la por­te­ria. Recor­din el par­tit dels quarts de final de la UEFA Cham­pi­ons Lea­gue de tot just el 17 d’abril pas­sat quan el Manc­hes­ter City no va poder eli­mi­nar el Real Madrid amb un per­cen­tatge de domini del joc sem­blant i 846 pas­sa­des bones, 33 rema­ta­des, 9 oca­si­ons de gol i 18 córners. Sigui gros o petit, quan un equip es tanca, el bro­dat s’esfi­la­garsa.

Dos mesos abans, encara no, d’aquell par­tit de Manc­hes­ter, el 21 de febrer, s’inau­gu­rava, a la pri­mera planta del Museu de Man­resa, el Museu del Bar­roc de Cata­lu­nya en un edi­fici remo­de­lat del tot, l’antic col·legi de Sant Ignasi, cons­truït quan els que s’hi dedi­quen diuen que el Bar­roc s’aca­bava, el 1750.

Hi vagin, facin-se el favor, que és una joia –l’habi­li­tació feta, si més no–. Aus­tera, amb traçats arqui­tectònics gai­rebé àurics, pers­pec­ti­ves visu­als que con­cen­tren la vista d’una manera tan neta i eficaç que el con­trast amb el pre­ju­dici del bar­roc per­ce­but com un gali­ma­ties esbor­ro­na­dor els farà ado­nar que, eps, si Bach, Vivaldi o Händel eren bar­rocs, com Cara­vag­gio, Velázquez, Rubens, Rem­brandt o Veer­mer, o la influència de Gali­leu, Des­car­tes, New­ton, Molière, Cer­van­tes, Shakes­pe­are... pot­ser els retau­les i les figu­res salomòniques de la nos­tra par­ti­cu­lar ofus­cació reli­gi­osa no les con­tem­plem d’una manera gaire catòlica –val­gui la para­doxa.

És un museu petit, que ja està pre­vist que creixi. Hi ha molt sant, molta talla de fusta i la didàctica o el fil nar­ra­tiu que per­me­tria de con­nec­tar la mera­ve­lla de les obres dels autors dits amb l’eclosió de les arts menes­trals, uti­litàries o quo­ti­di­a­nes tot just si s’hi apunta amb uns pocs objec­tes del cim de l’arte­sa­nat i unes expli­ca­ci­ons ate­mo­ri­des. Però hi vagin, que paga la pena; com veure el Barça.

Fa par­tits que l’equip s’embo­lica, sobre­tot ens els dar­rers de lliga. Ja els ho han dit i repe­tit: només ha fet 5 dels últims 18 punts i tor­nen les pors de les dar­re­res tem­po­ra­des, quan el joc obert no sem­blava que existís i fer un atac clar sem­blava una boge­ria. També han pro­pa­gat, els teòlegs de la sagris­tia fut­bolística, que no sap jugar amb equips que es tan­quen i que per això tan sols és efec­tiu en par­tits de Cham­pi­ons.

També ens deien que el bar­roc era un tre­nat obtús i ja veuen, obrint la pers­pec­tiva, els artis­tes de la llum, quins qua­dres, qui­nes obres, enmig de tanta ofus­cació reli­gi­osa, no ens ofe­rien.