Com que coneixem vulgarment com a barroc l’art d’embolicar la troca i, popularment, com a rococó el recargolament innecessari, el partit de futbol de diumenge passat al Lluís Companys, que els blaugrana van perdre contra el Leganés per 0-1, pot qualificar-se amb un adjectiu o altre depenent de la paciència de l’espectador a l’hora de definir-lo.

Tenir la pilota un 71,5% del temps i superar favorablement entre un 55 i un 70% dels duels terrestres o aeris no va ser prou per foradar la porteria d’un equip que l’any passat jugava a segona. Quan un equip es tanca amb 5 jugadors entre l’espai anterior a l’àrea petita i la part frontal de l’àrea grossa i desplega per davant una altra barrera de 4 migcampistes pivotant-hi amb ordre i disciplina –allò que els qui en saben anomenen un 5-4-1, posar l’autobús o defensar-se amb línies juntes– agrupa un enreixat de cames que la pilota, per més ben filtrades que siguin les passades, hi circula com en un pinball o joc del milió, que eren aquelles màquines que, als bars i als cafès –quan n’eren–, feien la competència als futbolins –que també podrien il·lustrar els xocs de la pilota de l’altre dia.

Per més combinacions que s’hi facin –aquells tocs espectaculars de billar fets amb efecte i picardia– la pilota s’hi comporta com una bola que tan sols l’atzar dels rebots pot encarar a la porteria. Recordin el partit dels quarts de final de la UEFA Champions League de tot just el 17 d’abril passat quan el Manchester City no va poder eliminar el Real Madrid amb un percentatge de domini del joc semblant i 846 passades bones, 33 rematades, 9 ocasions de gol i 18 córners. Sigui gros o petit, quan un equip es tanca, el brodat s’esfilagarsa.

Dos mesos abans, encara no, d’aquell partit de Manchester, el 21 de febrer, s’inaugurava, a la primera planta del Museu de Manresa, el Museu del Barroc de Catalunya en un edifici remodelat del tot, l’antic col·legi de Sant Ignasi, construït quan els que s’hi dediquen diuen que el Barroc s’acabava, el 1750.

Hi vagin, facin-se el favor, que és una joia –l’habilitació feta, si més no–. Austera, amb traçats arquitectònics gairebé àurics, perspectives visuals que concentren la vista d’una manera tan neta i eficaç que el contrast amb el prejudici del barroc percebut com un galimaties esborronador els farà adonar que, eps, si Bach, Vivaldi o Händel eren barrocs, com Caravaggio, Velázquez, Rubens, Rembrandt o Veermer, o la influència de Galileu, Descartes, Newton, Molière, Cervantes, Shakespeare... potser els retaules i les figures salomòniques de la nostra particular ofuscació religiosa no les contemplem d’una manera gaire catòlica –valgui la paradoxa.

És un museu petit, que ja està previst que creixi. Hi ha molt sant, molta talla de fusta i la didàctica o el fil narratiu que permetria de connectar la meravella de les obres dels autors dits amb l’eclosió de les arts menestrals, utilitàries o quotidianes tot just si s’hi apunta amb uns pocs objectes del cim de l’artesanat i unes explicacions atemorides. Però hi vagin, que paga la pena; com veure el Barça.

Fa partits que l’equip s’embolica, sobretot ens els darrers de lliga. Ja els ho han dit i repetit: només ha fet 5 dels últims 18 punts i tornen les pors de les darreres temporades, quan el joc obert no semblava que existís i fer un atac clar semblava una bogeria. També han propagat, els teòlegs de la sagristia futbolística, que no sap jugar amb equips que es tanquen i que per això tan sols és efectiu en partits de Champions.

També ens deien que el barroc era un trenat obtús i ja veuen, obrint la perspectiva, els artistes de la llum, quins quadres, quines obres, enmig de tanta ofuscació religiosa, no ens oferien.