Són moltes les persones que van parar atenció al waterpolo gràcies a la generació daurada capitanejada per Jennifer Pareja que va aconseguir el mundial del 2013 a Barcelona. En aquella final contra Austràlia que Espanya va vèncer (8-6), Laura Ester, àlies Pajarito, semblava Spiderman a la porteria: per allà no es colava ni una pilota. Després de tres medalles olímpiques (una d’or i dues de plata), cinc medalles mundials i sis medalles europees, la portera anunciava dilluns el seu vol cap a una altra etapa vital: jubilarà el banyador a final de temporada. Ester (Barcelona, 1990), que també ha guanyat set vegades la Champions i té 13 lligues amb el Sabadell, s’ha convertit amb el pas dels anys en una de les grans referents mundials teixint una de les trajectòries més extraordinàries de la història del waterpolo. Per si no havia quedat prou clar: ho ha guanyat tot.

Més enllà de les medalles, Ester ha estat a l’elit d’aquest esport durant més d’una dècada posant-hi la cara i fent una cosa encara més important: convertir-se en una peça fonamental per passar el testimoni a noves generacions que han entomat aquest relleu. Que tot plegat, doncs, no passi desapercebut. Que no quedi en un calaix. Que tot i no ser futbol no es minimitzi el currículum que ha aconseguit. Perquè no cada dia apareix una Laura Ester. No tothom tanca una carrera esportiva amb 58 títols. Això és un fet extraordinari.