La com­me­mo­ració dels Sants Inno­cents ens ofe­reix l’opor­tu­ni­tat de refle­xi­o­nar sobre una de les xacres més grans del fut­bol: la violència als esta­dis. Mal­grat que el cos­tum popu­lar sigui fer bro­mes en aquesta data, les famo­ses inno­cen­ta­des, el seu ori­gen ens remet a una tragèdia: l’assas­si­nat d’infants per part d’Hero­des. Una res­posta agres­siva diri­gida con­tra els qui no en tenien cap culpa. Tan­ma­teix, ens podem plan­te­jar si als camps de fut­bol tro­bem inno­cents que patei­xen les con­seqüències de la fúria dels altres o si tots hi con­tribuïm encara que, apa­rent­ment, sigui sense malícia.

Als anys vui­tanta i noranta diver­ses tragèdies encen­gue­ren la llum d’alarma al vol­tant dels hoo­li­gans. Manuel Vázquez Mon­talbán, un cop més, sor­prengué amb la seva ori­gi­nal i atre­vida diagnosi. Lluny d’acu­sar només aquesta avant­guarda més agres­siva (mili­tants), que tenia el suport, més o menys dis­si­mu­lat, de les jun­tes direc­ti­ves, també en res­pon­sa­bi­litzà la resta de la massa social, ja siguin socis (votants) o afi­ci­o­nats (sim­pa­tit­zants) a qui interes­sava que d’altres exte­ri­o­rit­zes­sin els seus ins­tints repri­mits. Per això, animà la resta de segui­dors a mos­trar el seu com­promís en con­tra de la violència esbron­cant els insults dels grups radi­cals, així com l’exhi­bició de símbols fei­xis­tes. En clau culer, lamentà que, quan l’equip no va bé, els bar­ce­lo­nis­tes apas­si­o­nats i alhora res­pec­tu­o­sos aban­do­nin la militància i dei­xin l’ani­mació de l’estadi en mans dels fanàtics que només volen des­fo­gar-se.

Malau­ra­da­ment, tor­nem a tan­car un any en què les injúries i els escar­nis han con­ti­nu­ant fent acte de presència en el fut­bol. Tot i l’aug­ment del con­trol i les san­ci­ons impo­sa­des, les gra­des d’ani­mació con­ti­nuen sent espais on l’odi troba canals d’expressió. Un menys­preu que sovint s’enco­mana a la resta del públic. Dar­re­ra­ment hem assis­tit als crits racis­tes con­tra Vinícius (Mes­ta­lla)i Lamine (Ber­nabéu); l’encesa de ben­ga­les dels segui­dors bilbaïns (Roma); les salu­ta­ci­ons, ban­de­res i pan­car­tes fei­xis­tes entre l’afició culer (París i Mònaco), i el llançament d’ence­ne­dors (Metro­po­li­tano) que pro­picià la sus­pensió tem­po­ral del par­tit.

El pri­mer res­pon­sa­ble d’aquesta violència és, sens dubte, la ins­ti­tució, a la qual cal exi­gir mesu­res pre­ven­ti­ves i dis­ci­plinàries. Si aquests afi­ci­o­nats acce­dei­xen a un estadi, ja sigui propi o aliè, és perquè dis­po­sen d’una entrada, en dar­rera instància, faci­li­tada pel club, que valora el suport incon­di­ci­o­nal a l’equip o té por de pos­si­bles reven­ges. També cal posar el focus en els juga­dors que sovint sim­pa­tit­zen amb els ultres i agra­ei­xen el seu suport. Pel seu vin­cle amb els afi­ci­o­nats, els juga­dors poden tenir un paper relle­vant a l’hora de posar fi a algu­nes acti­tuds. A més, farien bé de plan­te­jar-se aban­do­nar la gespa quan la mateixa afició ofen­gui els rivals.

Pel que fa a la resta d’assis­tents a l’estadi, cal qüesti­o­nar el man­tra sovint repe­tit que, quan se san­ci­ona el club amb una multa econòmica o amb el tan­ca­ment par­cial o total de la grada, paguen jus­tos per peca­dors. Els qui no par­ti­ci­pem en els ultrat­ges o con­duc­tes xenòfobes no estem lliu­res de culpa. Com que no patim en la nos­tra pell les con­seqüències de la violència gene­rada pels nos­tres fanàtics –afor­tu­na­da­ment, les lesi­ons o morts pel llançament d’objec­tes o ben­ga­les ja són història en el fut­bol espa­nyol–, no som prou con­tun­dents per atu­rar-la ni mani­fes­tem una con­demna ferma i unànime. Vázquez Mon­talbán, citant Tho­mas de Quin­cey, ens adver­tia que “els que con­tem­plen el crim hi estan impli­cats”. Podem caure en la temp­tació de pen­sar que, com suc­ce­eix amb la cele­bració dels Inno­cents, la distància entre un apa­rent gest sense malícia i un acte vio­lent és prou gran per treure importància a deter­mi­na­des con­duc­tes. Tan­ma­teix, cal pren­dre’s el tema molt seri­o­sa­ment, ja que men­tre les mira­des es diri­gei­xen als radi­cals pot­ser la resta no ens ado­nem que por­tem una llufa engan­xada a l’esquena. Un bon propòsit per començar el nou any.