Nadal a tres bandes

Fa molts i molts anys, tants com un parell de dècades, érem més joves. Alguns que ara són adults eren joves o infants. Altres que lla­vors eren adults ja són grans. Alguns que eren vells, pot­ser ara ja no hi són. És el pas del temps ine­xo­ra­ble, no hi ha marxa enrere.

En aquells temps el país era dife­rent, i els clubs de fut­bol també. El Barça encara no havia estat beneït per en Pep Guar­di­ola entre­na­dor, l’Espa­nyol duia el nom del seu pre­si­dent a la samar­reta, el Lleida visi­tava la pri­mera divisió fugaçment i la UE Figue­res gai­rebé també ho feia, men­tre el Girona visi­tava camps de regi­o­nal.

Avui, Nadal, per a la majo­ria de gent el dia gira al vol­tant d’un gran àpat fami­liar ben copiós. Havent dinat, tot­hom fa el que pot. Alguns dis­fru­ten de la família, altres miren de fugir-ne tan aviat com es pugui. Alguns xer­ren abran­da­da­ment a la sobre­taula, amb neu­les, tor­rons, cava i diges­tius sobre les esto­va­lles. Altres sur­ten a fer el volt per fer bai­xar una mica tot el que han endra­pat.

Fa un parell de dècades el dia de Nadal a la tarda, quan el sol ja queia, hi havia qui posava la tele­visió. No hi havia tants canals ni tanta oferta com ara, i entre alguna pel·lícula i algun resum de l’any, apa­rei­xia Nadal a tres ban­des, un pro­grama únic, mera­vellós, entra­nya­ble i per molts recor­dat.

Era un home­natge a la tra­dició billarística de Cata­lu­nya, la del billar de caram­bola, taula sense forats i només tres boles. Cal col­pe­jar-ne una amb el tac i que toqui les altres dues, i si se’n sap prou tocant tres ban­des abans de l’última bola.

Però Nadal a tres ban­des no era una com­pe­tició, sinó una exhi­bició. Hi solien par­ti­ci­par el Mes­tre Parera, ter­ras­senc calb i carismàtic; Dani Sánchez, gra­me­nenc campió mun­dial diver­ses vega­des, més algun con­vi­dat estran­ger. Feien juga­des impos­si­bles, amb sis boles que entra­ven alhora als sis forats de la taula, o feien que la bola blanca s’enfilés a algun objecte estrambòtic, o posa­ven dues tau­les de cos­tat i feien que la bola saltés d’una taula a l’altra, o feien efec­tes tan recar­go­lats que la bola rode­java alguna per­sona esti­rada a sobre del tapet verd. Feien pas­sar la tarda de Nadal admi­rant el que sem­blava impos­si­ble de fer sense efec­tes espe­ci­als amb un tac a sobre del tapet. Tot ple­gat com­bi­nat amb bro­mes i jocs de parau­les d’un humor blanc, inno­cent, per a tota la família.

Per retrans­me­tre billar per la tele­visió no cal un gran des­ple­ga­ment tècnic, ni càmeres que es mouen, ni locu­tors apas­si­o­nats. Només la cadència hipnòtica del tac i les boles. Ho podem veure a les cade­nes de paga­ment que retrans­me­ten els par­tits de sno­oker, el billar de taula enorme amb sis forats, quinze boles ver­me­lles i set de colors, que acu­mula una audiència modesta però fidel.

Però el Nadal a tres ban­des era una altra cosa. No sabem per què es va aca­bar com tam­poc sabem per què TV3 ha tri­gat tant a tor­nar a ofe­rir Bola de Drac, i en la pla­ta­forma 3Cat, no en la pro­gra­mació ordinària. El temps fuig, no torna enrere i només va enda­vant. Ens anem fent grans, i la gent al vol­tant de la taula parada de Nadal va can­vi­ant, alguns arri­ben i d’altres ja no hi són. Algu­nes tra­di­ci­ons s’aca­ben i l’enyor i la nostàlgia també for­men part de la vida, i del dia de Nadal.