Cata­lu­nya és un país on els tri­omfs sin­gu­lars hau­rien de ser mirall d’acti­tuds col·lec­ti­ves, on el com hau­ria de ser la pauta vital per acon­se­guir el què, i així, dei­xar a la vitrina d’un museu el roman­ti­cisme català auto­com­pla­ent per pren­dre un cert prag­ma­tisme fla­menc: Si vols fer una cosa, doncs fes-la i prou.

Aquest és el prin­cipi con­cep­tual d’un d’aquells lli­bres neces­sa­ris per tei­xir l’ànima d’un país, per pal­par la nos­tra iden­ti­tat sovint neuròtica, per tenir la visió del que hauríem de ser si deixéssim de dema­nar permís i aban­donéssim als vorals les rates que varen reben­tar el Barça per bene­fici propi, o sigui, si ente­nem que el futur del Barça passa per ser radi­cal­ment cruyf­fista, sabent evi­dent­ment, que hi ha el dret a ser con­tra­ris als postu­lats fut­bolístics de Cruyff com hi ha el dret a ser idi­ota o a tirar-se un tret al peu.

Per això El con­tracte d’en Ramon M. Piqué ha de ser lec­tura obli­gatòria per qui defensa la neces­si­tat del Barça d’inter­pre­tar el seu pas­sat per cons­truir un futur alli­be­rat de com­ple­xes, qui entén la urgència d’aixe­car una Cata­lu­nya lliure d’excu­ses per tre­pit­jar fort davant els de sem­pre, qui entén les figu­res de Johan Cruyff i Armand Carabén com els models de qui com­pre­nen la vida essent pro­ta­go­nis­tes del seu deva­nir: L’èxit està del cos­tat dels qui mar­quen el ritme dels fets men­tre se’n foten del mal govern dels medi­o­cres.

En defi­ni­tiva, estem davant un lli­bre que amb l’estil agraït de qui ens fa partícips de la pròpia inves­ti­gació i de les rela­ci­ons huma­nes que tei­xeix arran de la mateixa, ens incrusta bri­llant­ment a uns anys con­crets de la història del Barça que varen can­viar per sem­pre l’esguard d’una Cata­lu­nya que quan camina amb la con­fiança de Cruyff, doncs res, resulta ser el país que voldríem: Lec­tura obli­gatòria pels futurs direc­tius del club i pel pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que no va assis­tir a la cerimònia del 125è ani­ver­sari del Barça.