Mala ratxa

Quan Pep Guar­di­ola va deci­dir dei­xar de ser l’entre­na­dor del Barça em va saber tant de greu que quasi li vaig aga­far mania. Pas­sat el temps vaig com­pren­dre’l: ho havia gua­nyat tot amb l’equip, creia que no sabia con­ti­nuar moti­vant els juga­dors i neces­si­tava aires nous. Crec recor­dar que ell mateix va expo­sar aquests motius, entre altres, i pot­ser n’hi devia haver més que no va expli­car. Un cop el vaig enten­dre i havent-li tin­gut estima ja quan era juga­dor, m’he ale­grat dels seus tri­omfs amb el Bayer i el Manc­hes­ter City, tot i que, per raons dife­rents, no són clubs que em resul­tin gaire simpàtics. És així que lamento la mala ratxa del City, tallada tot just ahir con­tra el Lei­ces­ter: només havia gua­nyat un par­tit de dotze, cosa que fa que esti­gui eli­mi­nat de la copa anglesa, que hagi bai­xat en la clas­si­fi­cació de la lliga i que peri­lli el seu pas a octaus en la Cham­pi­ons. A Guar­di­ola se’l veu des­es­pe­rat: vist com reac­ci­ona davant les der­ro­tes, si en tingués, s’arren­ca­ria els cabells.

En la pràctica de l’esport, influ­eix l’estat d’ànim en els tri­omfs i en les der­ro­tes: hi ha espor­tis­tes i equips que sem­blen caure en una mena de depressió que pro­pi­cia els errors. També podríem pen­sar que n’hi ha que a vega­des sem­blen atra­pats per la fata­li­tat o, dit d’una altra manera més bar­ro­era, que hagin “tre­pit­jat merda”. Pen­sem també en el Barça a la lliga. En els últims set par­tits, ha per­dut 16 punts dels 21 pos­si­bles. Con­tra l’Atlético de Madrid ho va fer tot per gua­nyar menys mar­car més d’un gol. Ànims per a l’any vinent.