Quan Pep Guardiola va decidir deixar de ser l’entrenador del Barça em va saber tant de greu que quasi li vaig agafar mania. Passat el temps vaig comprendre’l: ho havia guanyat tot amb l’equip, creia que no sabia continuar motivant els jugadors i necessitava aires nous. Crec recordar que ell mateix va exposar aquests motius, entre altres, i potser n’hi devia haver més que no va explicar. Un cop el vaig entendre i havent-li tingut estima ja quan era jugador, m’he alegrat dels seus triomfs amb el Bayer i el Manchester City, tot i que, per raons diferents, no són clubs que em resultin gaire simpàtics. És així que lamento la mala ratxa del City, tallada tot just ahir contra el Leicester: només havia guanyat un partit de dotze, cosa que fa que estigui eliminat de la copa anglesa, que hagi baixat en la classificació de la lliga i que perilli el seu pas a octaus en la Champions. A Guardiola se’l veu desesperat: vist com reacciona davant les derrotes, si en tingués, s’arrencaria els cabells.

En la pràctica de l’esport, influeix l’estat d’ànim en els triomfs i en les derrotes: hi ha esportistes i equips que semblen caure en una mena de depressió que propicia els errors. També podríem pensar que n’hi ha que a vegades semblen atrapats per la fatalitat o, dit d’una altra manera més barroera, que hagin “trepitjat merda”. Pensem també en el Barça a la lliga. En els últims set partits, ha perdut 16 punts dels 21 possibles. Contra l’Atlético de Madrid ho va fer tot per guanyar menys marcar més d’un gol. Ànims per a l’any vinent.