Caldrà començar a pen­sar seri­o­sa­ment que l’estadi olímpic es va aixe­car sobre parts obs­cu­res i inex­plo­ra­des de la necròpolis que es va expan­dir al segle XIX per tota la pre­sumpta “mun­ta­nya màgica”. Més que de fas­ci­nació olímpica, hem de par­lar ja de brui­xe­ria o direc­ta­ment de nigromància. El maleït ter­reny de joc està por­tant el Barça a la ruïna. Pot­ser és el cadàver de Núñez, des de la seva tomba al ves­sant sud, el que està pro­ta­go­nit­zant la seva ven­jança con­tra el seu antic ene­mic Laporta per enter­rar-lo en vida.

Tot el que està suc­ceint dins i fora d’aquest ja tràgic esce­nari és digne d’Eurípides i, espera, que encara falta l’acte final, que pot ser dels que facin història. Econòmica­ment, el des­as­tre és majúscul. Dei­xar el Camp Nou durant gai­rebé dues tem­po­ra­des per a un club sense el múscul finan­cer dels seus prin­ci­pals com­pe­ti­dors, començant pel Real Madrid i aca­bant pel PSG, ha estat un des­as­tre del qual no es veu encara el final. Les dates de retorn a Aris­ti­des Mai­llol encara ballen i també el nom­bre d’espec­ta­dors que hi podran assis­tir. El club ha fet de tot, des de les palan­ques fins al dar­rer con­tracte mili­o­nari de Nike, però no es veu la llum al final del túnel. I, si no, que ho pre­gun­tin a Dani Olmo.

Soci­al­ment, el drama és dels que fan època. Els socis, que també hi tenen la seva part de res­pon­sa­bi­li­tat, van deci­dir que el canvi d’esce­nari no era accep­ta­ble, com si hi hagués alguna altra pos­si­bi­li­tat, i el nom­bre d’abo­nats des del prin­cipi va ser ridícul. Es veia venir. Sobre­tot arran de la política des­es­pe­rada de preus del club, que va inten­tar limi­tar la pèrdua d’ingres­sos. Els afi­ci­o­nats comen­cen a témer que aquest exili, si es con­ti­nua allar­gant, pugui aca­bar com l’antic pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat que dona nom a l’estadi.

Els espe­rits malig­nes que deuen estar enter­rats sota la gespa també n’estan fent de les seves en l’àmbit espor­tiu. Aques­tes tres der­ro­tes segui­des ho cer­ti­fi­quen, sobre­tot l’última, amb aquell gol en el minut 96 després d’un fes­ti­val d’oca­si­ons de l’equip de Flick. L’ale­many ja deu pen­sar que alguna cosa sobre­na­tu­ral sobre­vola el club i el seu equip. Però el male­fici ja ve de la tem­po­rada pas­sada amb aquell gol de Belling­ham i, sobre­tot, amb el refo­tut penal d’Araujo con­tra el PSG quan Xavi tenia les semi­fi­nals de la Cham­pi­ons a tocar.

La imatge de l’equip i del club també estan caient en algun dels cone­guts cer­cles de l’infern per culpa d’aquest ana­tema que és Montjuïc. Lamine Yamal, el nos­tre àngel sal­va­dor, va caure lesi­o­nat sobre la gespa i els juga­dors, en gene­ral, ja deuen saber que alguna cosa estra­nya impe­deix que el coi de pilota entri a la por­te­ria. Tot ple­gat es pot resu­mir en una expressió que el pre­si­dent coneix molt bé: cer­cle viciós. Els afi­ci­o­nats de l’Espa­nyol ja ho van adver­tir. “No aneu a la «mun­ta­nya màgica» sinó a la maleïda.” Hi fa fred i no només en el sen­tit lite­ral.

És essen­cial aban­do­nar-la i tor­nar al Camp Nou, on es va gua­nyar l’última lliga –per alguna cosa deu ser–. En aquest traspàs, el d’un ter­reny de joc a l’altre, és on Laporta s’hi juga els quar­tos, més que en qual­se­vol fit­xatge i més fins i tot que en algun títol.