El Barça tenia en la data del 31 de desembre del 2024 el límit per complir les regles de la LFP perquè els jugadors Dani Olmo i Pau Víctor poguessin ser inscrits per continuar jugant a partir de l’1 de gener. I tots hem estat expectants uns dies per saber si el club ja havia satisfet les exigències de Javier Tebas o no. Perquè una cosa són les regles, i una altra com les fan servir i les interpreten des del poder centralista espanyol, sigui polític, judicial o esportiu. En lògica transposició, així com per als catalans el tracte que puguis tenir de la justícia espanyola pot dependre de la ideologia que tinguis, en el futbol estatal les regles (o la seva aplicació) també depenen del color de la samarreta que portis. El problema aparent és si el Barça ho ha fet prou bé per tenir una aplicació benèvola de la llei. El problema real és que el biaix en l’aplicació –en la política, en els tribunals i en el futbol– està tan arrelat històricament i sociològicament que és estructural. I el problema derivat és que la inèrcia de l’arbitrarietat és tan potent que, si no t’atures, ho analitzes i et rebel·les, la tendència normal és assumir-ho i normalitzar-ho. La normalitat és la inequitat, i els catalans sempre sortim a jugar amb les cartes marcades pel poder. I, a sobre, encara ens diem que és culpa nostra.

El Barça podia haver gestionat aquest afer d’una altra manera? Sí. Però tindria la garantia que no li haurien posat unes altres condicions o exigències? No. Hauria estat descabellat que la LFP hagués dit a la FEF que el Barça li havia documentat, dins el termini, que tenia els diners i que s’esperés a donar de baixa els dos jugadors mentre esperava un dia a rebre les garanties de pagament? No ho hauria estat, és clar. Perquè aquesta era una manera d’aplicar les regles sense poder causar un perjudici a la competició. Però no ha passat. El problema és que les regles de la LFP són les que són, però, com deia Groucho Marx, en qualsevol moment també poden ser unes altres. Costa d’entendre que, un dia, el president de la LFP digui que amb el nou contracte amb Nike el Barça podrà assolir l’un per un (tant ingresso, tant puc gastar) i, després, resulta que no. I si un club que acaba de tancar un contracte amb Nike per 1.400 milions d’euros no té aparença d’una mínima solvència... Costa d’entendre, fins i tot posant un exemple propi, que quan el Barça tenia una nòmina de jugadors que arribava al 80% dels ingressos, el concepte de joc net no s’apliqués amb el rigor arbitrari d’ara. Costa d’entendre que, per posar altres exemples, quan a un club com el Real Madrid –que té un estatus especial perquè, teòricament, és dels socis, però que només pot presidir una persona en tot l’univers– se li genera un forat d’ingressos per l’impediment de fer concerts al Bernabéu no se li recalculi el límit salarial. O que la premsa anglesa publiqui que aquest mateix club camufla un forat comptable de 200 milions en els comptes, i ni la LFP ni ningú ho investigui. Costa d’entendre que qui va inventar les palanques econòmiques –o sigui, Tebas, amb la venda del 10% dels drets de televisió de la lliga per ni més ni menys que 50 anys al fons CVC; uns drets que, sense un Barça potent, caurien en picat– interpreti les del Barça com li va bé.

És que el rigor de la LFP i la FEF amb el Barça l’exigeixen altres clubs de la lliga, diuen. El Sevilla, que el 1995 va provocar la lliga de 22 equips quan el club estava descendit a segona B per incompliment de les regles? L’Atlético, a què va caure del cel l’estadi Metropolitano per generositat de l’Ajuntament i la Comunitat de Madrid? El Madrid, que ha fonamentat la seva economia en el pelotazo urbanístic de La Esquina del Bernabéu en connivència amb els poders públics? I l’Athletic, que és el gran defensor de la moral però el seu estadi era l’únic del món on xiulaven un jugador com Iniesta?

He deixat els detalls per al final expressament. El context ja l’hem explicat. El detall és que sí, que el Barça potser ho ha fet malament: esperar massa a última hora (sí, però com si hipotecar-se per 100 milions fos una cosa fàcil i agradable), entrebancar la carrera de dos jugadors i les possibilitats d’èxit de l’equip... Però, després de la desfeta econòmica per la pandèmia i la gestió que es va fer en el club, aquests últims anys, el Barça almenys s’ha donat una oportunitat. I ha estat a partir del caràcter irredempt de Laporta, que té coses bones i, sí, també dolentes. Es pot posar el crit al cel perquè Laporta ha jugat sempre al límit? Sí, és clar. Però l’alternativa era l’ortodòxia. I l’ortodòxia passava per la suspensió de pagaments o equivalent i, potser, baixar de categoria i que passessin els anys. Perquè, en les condicions més adverses, abaixar la massa salarial més de 200 milions ja s’ha fet, i el patrocini de Spotify ja s’ha fet, i el contracte de 1.400 milions amb Nike ja s’ha fet, i les palanques ja s’han fet. I construir un nou Camp Nou i lluitar per guanyar títols ja s’està fent. Fa quatre anys, les alternatives eren o adaptar-se a la situació (i a les regles que quan convé són guerra judicial) o rebel·lar-s’hi. Els rebels no sempre guanyen, però adaptar-se i acceptar (l’aplicació de) les regles era condemnar-se a l’ombra i a no passar de l’empat esportiu i la derrota institucional per anys.

La vida és difícil, i a Catalunya i en el Barça encara més. Fins i tot, encara que ho fem bé.