L’edat només és un número, diuen els il·lusos opti­mis­tes. Però tot­hom que hagi vis­cut prou per haver patit desen­ganys i ale­gries, vist morts i nai­xe­ments, i vis­cut èpoques bones i d’altres per obli­dar, sap que això no és cert. L’edat ens situa en el món i ens fa veure les coses des d’una pers­pec­tiva deter­mi­nada, dife­rent de la de fa 20 anys i de la d’aquí 20 anys.

Diven­dres pas­sat l’anglès Luke Litt­ler va gua­nyar el cam­pi­o­nat mun­dial de dards amb 17 anys. És el campió del món més jove de la seva dis­ci­plina. L’any pas­sat ja va enllu­er­nar a tot­hom que­dant segon amb 16.

Els dards són un esport pecu­liar. Gai­rebé tot­hom hi ha jugat alguna vegada, pot­ser en un bar i en horari noc­turn, inten­tant que en vagin més a dins de la diana que no pas a fora. Per fer-ho bé, no cal tenir un cos atlètic, ni força, ni resistència, ni vigi­lar amb l’ali­men­tació, sinó que cal tenir pun­te­ria.

Nor­mal­ment es clas­si­fi­quen dins els esports de pre­cisió, com el tir amb arc, amb pis­tola o amb esco­peta. En tots ells el que fas tu, encer­tar la diana o tren­car el plat, és inde­pen­dent del que fa l’altre. En teo­ria als esports de pre­cisió l’altre no importa, només t’has de con­cen­trar a fer el teu par­tit. Això en teo­ria, perquè a la pràctica saps per­fec­ta­ment el que està fent l’altre, no pares d’obser­var-lo, perquè del que es tracta és de fer-ho millor que ell.

Hi ha dife­rents mane­res de comp­tar la pun­tu­ació. En el mun­dial de dards a cada set cada juga­dor comença amb 501 punts i ha d’anar res­tant, a través de les dife­rents pun­tu­a­ci­ons de cada part de la diana, fins a arri­bar a 0. Cada juga­dor llança tres dards des de la línia, després els recull i li toca a l’altre juga­dor, i així alter­na­ti­va­ment. Igual que en una tanda de penals, no sem­pre acaba gua­nyant el que en sap més o el que està més dotat tècni­ca­ment, sinó que mol­tes vega­des gua­nya el que sap aguan­tar millor la pressió.

Dis­set anys, com sap tot­hom a qui li fan mal coses que quan tenia 25 anys no sabia ni que exis­tien, són molt pocs anys. Tot i això, cada vegada sem­bla que hi ha més pre­co­ci­tat en l’esport. En el fut­bol veiem com el Barça –de grat o forçat per la migra­desa pres­su­postària– ha fet debu­tar juve­nils amb un èxit acla­pa­ra­dor. Si abans els juga­dors arri­ba­ven al pri­mer equip ben entrats la vin­tena, cada cop és més comú tro­bar juga­dors molt joves que des­pun­ten. També en el ciclisme, on Tadej Poga­car o Remco Eve­ne­poel ja tenen un pal­marès abas­se­ga­dor a una edat en què dècades enrere ni es cor­ria el Tour. Per situar-ho: Tadej Poga­car amb 26 anys ja ha gua­nyat tres Tours i en dos ha que­dat segon, men­tre que Miguel Indu­rain gua­nyava el pri­mer als 27.

Per altra banda, les tra­jectòries espor­ti­ves sem­bla que cada vegada duren més, i hi ha fut­bo­lis­tes o ciclis­tes que ren­dei­xen a gran nivell pas­sats els 35 anys. Però no és gens clar que els que comen­cin tan aviat puguin durar fins ben grans. Dependrà del tipus d’esport –no és igual l’atle­tisme que la petanca–, però també de la capa­ci­tat i ganes d’estar al màxim nivell durant anys i panys.

Ale­xan­dre Magne va esde­ve­nir rei amb 20 anys i empe­ra­dor d’un dels impe­ris més grans de la història de la huma­ni­tat abans dels 30. És força més del que hem fet o farem la majo­ria. N’hi ha que abans dels 20 anys ja són cam­pi­ons del món o han gua­nyat un or olímpic. Durant la resta de la seva tra­jectòria només poden igua­lar-ho o empit­jo­rar-ho. En canvi els que no tri­om­fen de ben joves sem­pre poden pen­sar que el millor encara ha d’arri­bar!