Un, dos, tres, botifarra de pagès
Ho va cantar La Trinca després del 0-5 al Bernabéu de 1974 i de la lliga de Cruyff. Al vídeo els tres trincos fan tres botifarres de pagès canòniques. Li havia vist fer la botifarra al camp de Vista Alegre gironí al gran Nitus Granados, batejat com en Botifarra. I em vaig alegrar per partida doble quan les va fer Schuster a La Romareda després que un gol de Marcos Alonso donés la copa al Barça enfront el Madrid per 2-1 el 1983. Pel gol i per la copa. I encara més quan el brasiler Giovanni en va deixar anar unes quantes al Bernabéu després d’una victòria per 2-3 a la lliga 97-98, que va guanyar el Barça, la primera de Van Gaal. Fer la botifarra, un acte genuïnament català, està definit com “fer un gest, d’origen obscè, alçant el braç i plegant-lo, per indicar oposició, refús, rèplica, menyspreu...” segons el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana. I de tot això i més –oposició, refús, rèplica, menyspreu– n’hi havia en la botifarra que va fer Laporta a l’avantllotja del camp de l’Aràbia Saudita on el Barça havia de jugar, i vèncer, a l’Athletic de Bilbao. Evidentment tothom s’ha tirat al damunt de Jan Laporta. No es podia esperar altra cosa. Jo mateix abans d’escriure aquest article podia defensar que no calen aquestes expressions quan representes a un club que és més que un club i que és l’exèrcit desarmat de Catalunya, en gran definició del mític Manuel Vázquez Montalbán. Però mirin, després del que ha passat, entenc la botifarra laportiana.
Vaig conèixer Laporta el 2002 després de l’aventura de l’Elefant Blau i de la derrota de Bassat davant Joan Gaspart i quan ja es preparava per a una candidatura jove que acabaria encapçalant l’any següent amb Sandro Rosell, Ferran Soriano, Marc Ingla. Les primeres enquestes no els donaven ni un u per cent. I van guanyar i ho van fer bé. Després, quina desgràcies, es van barallar. Fa anys que no veig Laporta, però el segueixo, i vaig patir quan van detenir Rosell, que va passar dos anys a la presó. Els hi va passar per haver estat president del Barça. I aquí vull anar. El Barça ha estat sempre al punt de mira. Els directius de la Federació durant la dictadura eren feixistes i madridistes. I després, madridistes. La Lliga la governa un madridista com Tebas i la Federació, també.
Al Barça l’han clausurat per xiular la Marxa reial el 1925, ara farà cent anys. Gamper va ser obligat a dimitir. Sunyol, afusellat. El cas Di Stefano ho explica tot. I ara el cas Olmo ha estat el detonant de la botifarra. La gran majoria del periodisme nostrat es carrega Laporta, en castellà la majoria encara que sigui a la ràdio nacional, i en català els que el volen fora per posar-hi ells. Hi ha un munt d’interessos. I no parlo dels grups d’opinió que es representen a si mateixos. Massa col·legues tenen interessos. I només cal escoltar les transmissions, i ja no dic les de Movistar, amb algun analista que decanta i un àrbitre que ha reconegut que una equivocació seva li va robar una lliga al Barça. No van per Laporta, van pel Barça i pel que significa. I pel país. Li deixen passar tot a Vinícius i Florentino remena totes les cireres. I aquí ens quedem amb la botifarra i l’amenaça d’inhabilitació perquè Laporta molesta. I ho perverteixen tot. Va ser, doncs, una botifarra alliberadora!
