Benvingut el cas de Dani Olmo i Pau Víctor, i benvingut sigui perquè ha permès fer caure no poques màscares que pastifegen aquest entorn especialment viperí que és el del Barça. La primera figura protagonista d’aquest sainet ha estat, és clar, la de Joan Laporta, amb aquella botifarra sota el cel d’Aràbia que simbolitza el caràcter avalotador de la seva gestió presidencial. Com aquell tafur que acostuma a jugar-s’ho tot a una sola fitxa, negre o vermell, Laporta ha entomat aquesta crisi com tantes altres abans, des de la pulsió més exacerbada, com va quedar patent en la seva magistral roda de premsa de dimarts, on va aconseguir portar el relat sobre un conflicte a priori administratiu –la no inscripció de dos jugadors– al terreny que més li convenia, el del greuge i el sentiment. Aquí, però, s’ha d’admetre que el jerarca blaugrana ha comptat amb col·laboradors impagables, com ara tots aquests curts d’armilla que no han tingut cap vergonya, cap, a contextualitzar la cautelar del CSD com una maniobra de Puigdemont envers Pedro Sánchez, una teoria delirant però que ha encès, i polaritzat, encara més el debat. I en aquest escenari abrandat és quan les files de Laporta més hiperventilen i, per contra, els capítols més ombrívols de la seva presidència queden entelats, començant per la dimissió de Juli Guiu, que ha passat poc menys que desapercebuda, i que és indicativa d’un problema capital que té ara mateix el Barça, que és que tots aquells que tenen una mica de talent al cap fugen esperitats de la seva junta directiva.

Per si calien més pistes, l’afer Olmo/Víctor també ha servit per obrir els ulls a més d’un sobre quina mena de pasta s’hi cou, al futbol espanyol. Perquè no cal ser un expert en dret per sospitar que des dels màxims estaments del ram, la Liga i la Federació, fins a alguns clubs com el Bilbao o el Sevilla, aquí tothom bàsicament s’ha mogut per un interès, el propi, que, ves per on, sempre acostuma a ser el de putejar el Barça quan sigui possible. I no, això no és ser conspiranoic, ja que actuar de part és una constant acreditada d’aquests organismes. Esperar que les seves siguin decisions justes i raonades és tan ingenu com creure que la sala segona del Suprem farà el mateix amb un independentista jutjat per rebel·lió.

Però si hi ha algú que ha sortit especialment retratat de tot plegat, és l’oposició a Laporta. I no deu ser per aspirants, perquè aquests dies han tret el cap tots els col·lectius possibles per perpetrar un manifest conjunt que el que provocat, essencialment, és vergonya aliena. Primer pel nivell del seu redactat formal però, sobretot, pel seu pòsit argumental, comprant d’entrada totes les tesis de linxament del Barça dels Tebas i companyia i demostrant unes ànsies d’assalt del poder molt mal dissimulades, a l’estil d’aquell amic o conegut que tots hem tingut i que a qualsevol xeflis només s’esperava que sortís la safata de canapès per abraonar-s’hi sense treva. Que malament deu estar la cosa que algú com Toni Freixa ha demostrat ser el més despert de la classe, fent senzillament el que tocava: identificar bé l’enemic i arrenglerar-se al costat del club, que no és el mateix que fer-ho amb el president.

La història, però, és especialment capritxosa, i enmig d’aquest panorama institucional tan depressiu, el primer equip ha tornat a ser la carcassa que ha protegit l’honorabilitat de l’escut. Flick, els jugadors i una part ingent de la massa social del Barça que allà segueix, remant a peu de graderia malgrat les adversitats i els trets que alguns s’entossudeixen a disparar-se al peu, han certificat que, precisament ara, és quan més sentit té ratificar aquest exercici col·lectiu de filiació culer. Perquè és al camp on es certifiquen les victòries, no als despatxos, i allà, a la gespa, ara per ara, hi ha molts arguments per somiar, fins i tot, malgrat aquest Frenkie de Jong.