Començo a llegir, tot just acabat de sortir de forn, La Penya Rhin, el RACC i la Fórmula 1. Una història de passió i constància, de Valentí Fradera, Josep Viaplana i Josep M. Miret (Viena edicions, 2024) i em criden l’atenció una foto i una mancança. La foto és la de la compareixença davant els mitjans abans del GP català de F-1 del 2002. S’hi veuen, en primera fila, Fernando Alonso (provador de Renault), Marc Gené (provador de Williams) i al mig, Pedro de la Rosa, que era pilot titular a Jaguar. La potència de la imatge augmenta quan asseguts a la fila del darrere hi ha Kimi Räikkönen (McLaren) i un tal Michael Schumacher, que aquell any acabaria guanyant el cinquè títol. La mancança no és pròpiament del llibre –al contrari, bé que se’n fa esment– però m’adono que ja fa sis anys que es va cancel·lar el programa Joves Pilots que el 2005 van posar en marxa el Circuit de Barcelona-Catalunya, el RACC i la Federació Catalana d’Automobilisme. El motiu oficial –i me’l crec– era la falta de pressupost. Consideracions polítiques a banda –repressió, judicialització, 155, tensió màxima amb l’Estat–, també era el temps que l’Ajuntament de Barcelona escanyava tant com podia el circuit, i una de les costures que van petar va ser la del programa de formació i promoció de pilots que havia de servir per trobar l’Alonso català –així de gràfica era la definició d’objectius en el seu temps– i que, si bé no va asseure en un F-1 cap més pilot que Jaume Alguersuari, sí que ha proporcionat altres campions al més alt nivell com Miquel Molina –oficial de Ferrari en resistència i guanyador de les 24 hores de Le Mans 2024– i Àlex Palou –tres títols en quatre anys a la Indycar, la que per als nord-americans és la seva F-1– i un grapat més de pilots que han destacat però que han topat un dia amb el mur que forma part intrínseca d’aquest esport: car i amb poca oferta professional. Malgrat tot, Dani Juncadella encara treballa per l’equip Aston Martin de F-1, Dani Clos ho va fer a HRT i Àlex Riberas, Albert Costa i uns quants noms més han pogut fer carreres professionals.

Set anys més tard i, si ens creiem els acords d’investidura d’aquí i d’allà, amb unes finances públiques que només poden millorar –no hi veieu cap ironia sinó el desig que així sigui–, és moment de recuperar un programa de suport adaptat a la nova realitat que marquen les grans formacions de la F1 –i també hi podem incloure MotoGP–, que cada vegada atreuen talent més jove i l’incorporen a les seves pròpies piràmides de formació. Però competir amb un volant a les mans –i amb un manillar– és car. El mur econòmic sempre hi serà perquè no totes les famílies es poden permetre una hora a la setmana en un kart per descobrir si la criatura té potencial. I sense un suport integral –econòmic, tècnic, psicològic, físic...–, sense estratègia ni inversió, no hi haurà relleu generacional per gran afició i millor circuit que tinguem. Un fora de sèrie sorgit per generació espontània, si no té una família econòmicament solvent, serà un talent que es perdrà sense que cap dels equips que sostenen formacions júnior l’hagi pogut ni veure en acció.

La competició no viu aquí el seu moment àlgid de popularitat per raons diverses. L’alt cost i la falta d’acompanyament ja s’han apuntat, però convé sumar-hi l’estat d’opinió que un estrident fonamentalisme polític ha instal·lat entre nosaltres i que associa l’ús i gaudi d’un vehicle amb unes elits econòmiques repugnants i contaminants. Potser sí que algun dia l’única competició autoritzada serà la de patinets –elèctrics, per descomptat!–, però si la resta s’ha d’abolir, que sigui per raons d’autèntic pes i no per fòbies i dogmatismes ideològics. Com que el drama per sort encara no s’albira, mentrestant hauríem de poder anar amb el cap alt pel fet de ser un país amb una afició entesa, amb un circuit de primera i amb una nova generació de pilots de categoria.