Cata­lu­nya és aquell país on els pos­si­bles i els impos­si­bles s’abra­cen a parts iguals i, d’aquesta manera, es viatja de la uto­pia a la rea­li­tat sense vase­lina, dei­xant caure les il·lusi­ons amb la mateixa fri­vo­li­tat amb què s’ali­men­ta­ren per interes­sos varis: tot horitzó s’acaba allu­nyant pro­por­ci­o­nal­ment a mesura que la ciu­ta­da­nia s’hi acosta.

Així doncs, un dels espais on ens hem per­dut per l’emoció col·lec­tiva que con­fon exci­tació amb rea­li­tat ha estat la moguda de les selec­ci­ons cata­la­nes, on s’ha evo­lu­ci­o­nat dels par­tits mul­ti­tu­di­na­ris al Camp Nou a les tro­ba­des de foc de camp per saciar per­so­nes sense pla de cap de set­mana i, d’aquesta manera, arri­bar a la seva eli­mi­nació vir­tual amb qua­tre par­ti­dets els dar­rers vuit anys que tenen menys enti­tat que un par­tit de pati d’escola; o sigui, la selecció cata­lana ha tor­nat al ter­reny secun­dari que desitja el PSC gràcies a la feina feta prèvia­ment pels dar­rers governs de nom inde­pen­den­tis­tes: “Ja et deixo dis­fres­sar per fer una bar­ba­coa amb els teus amics però no em vin­guis amb xim­ple­ries d’ofi­ci­a­li­tat.”

Per tant, un cop més, com passa tan­tes vega­des en aquest país d’una ciu­ta­da­nia diàfana i un lide­ratge polític cal­cu­la­dor, la rei­vin­di­cació de la base fou uti­lit­zada pels plans de qui va remoure les emo­ci­ons per dur la rea­li­tat al seu ves­sant par­ti­dista i, com a con­seqüència, desem­bo­car en la xar­lo­tada del pacte de govern on ERC es vanta d’haver tret del PSC el com­promís d’impul­sar l’ofi­ci­a­li­tat de les selec­ci­ons men­tre el con­se­ller Álva­rez, en seu par­la­mentària, feia el típic dis­curs pos­si­bi­lista on si Venus s’ali­nea amb Mart, doncs hi ha una falsa alter­na­tiva d’aju­dar alguna fede­ració cata­lana ante­rior a l’espa­nyola: dialèctica pròpia d’un PSC que només es cre­uen els del PSC i els d’ERC que són del PSC però no ho saben.

Per això, sense tor­nar a l’argu­men­tari de per què és legítim tenir selec­ci­ons pròpies i al pànic de l’Estat de donar aire a una ini­ci­a­tiva bàsica de cons­trucció naci­o­nal, s’ha d’exi­gir la no nego­ci­ació emo­ci­o­nal en aquest tema, i menys que aquest joc vin­gui de qui teòrica­ment hau­ria de defen­sar la ini­ci­a­tiva amb fer­mesa: té conya que seguei­xin uti­lit­zant cau­ses nobles per tapar la ren­dició de qui ha por­tat el país de nou al 1715 sense l’èpica del 1715.

Con­següent­ment, arri­bats a aquest punt de deliri on s’ha de seguir llui­tant per allò que crèiem superat, aquesta exigència de no fri­vo­lit­zar el tema és una recla­mació de mínims, o sigui, no recla­mem que es tiri enda­vant en la causa con­creta sinó que no es faci ser­vir sabent que no s’arri­barà a bon port. L’expli­cació és clara i no emet cap mena de dis­cussió; l’Estat no donarà marge a explo­tar el fet naci­o­nal a través de l’esport, que, no ens enga­nyem, és la forma més directa i diàfana de bus­car la unió de la ciu­ta­da­nia a través d’un con­cepte de naci­o­na­li­tat con­creta: prou ja de fer veure que un dia serem un país nor­mal donant suport als governs de qui ens volen sub­mi­sos amb vells argu­men­ta­ris de peix al cove.

En defi­ni­tiva, la vida tam­poc ens can­viarà gaire perquè ja estem acos­tu­mats a arri­bar a les com­pe­ti­ci­ons pre­nent el paper d’una espècie d’obser­va­dor inter­na­ci­o­nal, o si volem for­mar-ne part, doncs aga­fant cau­ses per­du­des per entre­llaçar certa sim­pa­tia i tenir l’exci­tació de qui està mirant un par­tit espe­rant la victòria; o sigui, no tenir ofi­ci­a­li­tat tam­poc ens can­viarà ruti­nes que tenim tris­ta­ment arre­la­des, només dema­nem que no ens trac­tin d’idi­o­tes de nou: un idi­ota és aquell que pensa que tots són idi­o­tes menys ell.