A San Siro, un dels esce­na­ris més icònics del fut­bol euro­peu, el català va tor­nar a que­dar rele­gat a un segon pla. Durant les rodes de premsa prèvies i poste­ri­ors al Milan-Girona, el club ros­so­nero no va ofe­rir cap intèrpret per tra­duir les inter­ven­ci­ons en català, mal­grat la petició expressa del Girona FC. El desen­llaç, més aviat caòtic, va dei­xar la nos­tra llen­gua en una situ­ació com­pro­mesa.

En altres des­plaçaments, com a Eind­ho­ven i París, no hi va haver cap pro­blema, però a Graz ja ens vam tro­bar la mateixa difi­cul­tat. Mal­grat això, peri­o­dis­tes com Miquel Agut (RAC1) i Xevi Soler (Cata­lu­nya Ràdio) van estar a l’altura, man­te­nint les pre­gun­tes en català en un acord previ amb el club només per a ràdios. Jo, en canvi, que estic a premsa escrita, vaig cedir i vaig fer la meva inter­venció en cas­tellà, una decisió que ara lamento. Plan­tar-me hau­ria estat una manera d’evi­den­ciar que la nos­tra llen­gua no pot con­ti­nuar sent trac­tada com un incon­ve­ni­ent.

No va ser un esce­nari hos­til, però sí un reflex del poc valor que es dona al català fora de les nos­tres fron­te­res. I, en part, també de com nosal­tres matei­xos, sota la pressió del moment, aca­bem accep­tant solu­ci­ons a mit­ges. El que va pas­sar a San Siro és una lliçó: la nos­tra llen­gua només tindrà el res­pecte que nosal­tres matei­xos li donem.