Un cop finalitzada la fase de grups de la Champions, haig de dir que per a mi ha estat un encert el canvi de format. La transformació més radical de la màxima competició continental en les darreres dues dècades ha complert amb la seva promesa i expectació que havia generat. Aquesta lligueta de 36 equips en què cada un d’ells s’ha enfrontat a vuit rivals de diferent pes, ha regalat enfrontaments de molta més qualitat i nivell, fent-la molt més atractiva per a tots els amants del futbol, cansats de veure com en les darreres jornades hi havia molts partits en què cap dels dos equips ja no s’hi jugava res. Ara la competició és molt més dinàmica i imprevisible. Això la fa especial.

Amb aquest nou sistema, cap conjunt s’ha pogut relaxar. En la vuitena i darrera jornada, 27 dels 36 equips encara no tenien res assegurat. Com per exemple el Manchester City i el PSG, que es van jugar el futur en la competició a una sola carta. Només el Liverpool i el Barça van arribar a l’últim dia amb els deures fets. És a dir, amb la classificació per als vuitens de final segellada. Tot plegat, amb un moviment constant en la classificació, mantenint així la incertesa fins a l’últim sospir.

Com en tot, però, hi ha una taca. I és el que em deixa més dubtes. Quina diferència hi ha entre acabar la lligueta líder a fer-ho com a segon classificat? Només econòmica –275.000 d’euros més–. Això sí, en aquest cas, Liverpool i Barça, no es veurien les cares fins a una hipotètica final.