És una escena força habi­tual durant els par­tits de qual­se­vol esport prac­ti­cat en equip per nens i nenes: dos, tres o qua­tre homes joves –habi­tu­al­ment són nois– donant indi­ca­ci­ons durant el des­cans a una cana­lla que no pot enten­dre la mei­tat de les parau­les i que només pensa a repren­dre el joc per poder xutar, o llançar o pas­sar la pilota. Però en l’esport for­ma­tiu hi ha una tendència desen­fre­nada a imi­tar el món dels adults i dels equips pro­fes­si­o­nals, a par­tir d’un enfo­ca­ment car­re­gat d’errors, perquè aquells infants no són ni una cosa ni l’altra. On queda la raci­o­na­li­tat del que és pos­si­ble i el que no ho és? Per què s’entrena des de ben petits un joc tan meca­nit­zat que impe­deix als petits juga­dors pen­sar per si matei­xos i pren­dre deci­si­ons, siguin o no les encer­ta­des? Real­ment és neces­sari que un nen de vuit o nou anys salti al ter­reny de joc pen­sant que ha de gua­nyar per impe­ra­tiu legal aquell par­tit perquè està en joc que­dar ter­cer o quart en la clas­si­fi­cació? Encara més: de veri­tat cal cas­ti­gar l’error amb un crit o envi­ant el menor a la ban­queta? Sento sovint: “Avui l’equip no ha estat con­cen­trat”, o “avui ens ha fal­tat sang”. A veure, si us plau, que són per­so­ne­tes que ens arri­ben al melic. Algú pot pen­sar que un nen no és el pri­mer que vol que li sur­tin bé les coses?

Pot­ser al final em que­daré sola, però no em can­saré de defen­sar que l’esport for­ma­tiu ha de tenir un mar­cat caràcter pedagògic, i que això implica ofe­rir als infants pro­pos­tes i con­tin­guts tècnics en sin­to­nia amb la seva edat. I dei­xar que inven­tin, que pro­vin, que errin... Que s’entre­nin i juguin com toca en funció de cada edat. Això és clau, crec, per incul­car-los l’amor per l’esport. Perquè ens omplim la boca de valors com el joc net, l’amis­tat, el res­pecte, la dis­ci­plina... i quan arriba el par­tit ens tro­bem que allò que real­ment importa és el resul­tat, però no entès com l’evo­lució de l’infant durant el par­tit, no entès com si un nen esquerrà ha acon­se­guit per fi per­dre la por a xutar amb la dreta, sinó entès només com allò que reflec­teix el mar­ca­dor físic, el que indica si hem fet més gols o punts que l’altre. Els nens no només no neces­si­ten ser entre­nats i trac­tats com adults. Tam­poc no neces­si­ten con­sells inter­mi­na­bles dels pares i les mares, que sovint i amb bona fe mirem de pro­por­ci­o­nar-los dre­ce­res per evi­tar que vagin a parar al camí de l’equi­vo­cació o del fracàs, sense enten­dre que això també forma part de l’apre­nen­tatge. Si els evi­tem l’equi­vo­cació, també els pro­hi­bim expe­ri­men­tar i bus­car solu­ci­ons per ells matei­xos.

Si par­lem d’errors, m’agra­da­ria des­ta­car un altre que veig que es repe­teix. Sota el meu parer, cap nen de 9 o 10 anys hau­ria de jugar tots els minuts de cada par­tit, ni que sigui el millor en la seva dis­ci­plina. Fer-li creure a aquesta edat que ho té tot fet, que no té rival, que en el seu lloc és insubs­tituïble, és un error greu. Com també ho és apos­tar cada cop més, i parlo sem­pre de l’esport for­ma­tiu, per aque­lla mai­nada que des­taca pel seu físic cor­pu­lent. Cada nen té el seu procés de crei­xe­ment i d’apre­nen­tatge. I no és el mateix un infant nas­cut al gener que un de nas­cut al desem­bre, i en canvi han de com­par­tir cate­go­ria. I ara és quan vin­dran un munt d’entre­na­dors a dir-me que d’acord, que sig­na­rien aques­tes rat­lles, però que si per­den tres par­tits seguits se’n van al car­rer.