Ni pagant, sant Pere canta

La pla­ni­fi­cació dels equips de Lliga Feme­nina de Bàsquet es fa cada cop més com­pli­cada. L’enca­val­ca­ment al prin­cipi i al final de tem­po­rada amb la WNBA ame­ri­cana pro­voca que la retenció de les grans juga­do­res en els moments clau (pre­tem­po­rada i dis­puta dels títols al tram final) sigui una qui­mera que només està a l’abast de qua­tre equips comp­tats a nivell euro­peu. I no només això. Són habi­tu­als situ­a­ci­ons com la que ha vis­cut aquests dies l’Uni Girona. Una de les seves juga­do­res ame­ri­ca­nes, que havia de ser refe­ren­cial, Maya Caldwell, ha deci­dit uni­la­te­ral­ment dei­xar el grup per cen­trar-se en el trai­ning camp de la franquícia que l’ha fit­xat (Atlanta Dream). Pràcti­ca­ment sense veu ni vot del club gironí, que con­trac­tu­al­ment s’havia asse­gu­rat que la juga­dora ame­ri­cana complís fins a final de tem­po­rada. Mal­grat que hi ha hagut una com­pen­sació econòmica, de la qual l’Uni no ha fet pública la quan­ti­tat, la direcció espor­tiva s’ha vist obli­gada a bus­car una incor­po­ració en el mer­cat en un moment en què les pos­si­bi­li­tats de tro­bar alguna cosa bona, bonica i barata són molt menors. I encara més amb la capa­ci­tat econòmica d’un club modest, mal­grat que les aspi­ra­ci­ons espor­ti­ves sem­pre són màximes.

Aquesta situ­ació no és nova però sí que s’ha anat agreu­jant al llarg dels anys en què les dues lli­gues cada cop més com­par­tei­xen juga­do­res. No passa en el bàsquet mas­culí, en què les lli­gues euro­pees i ame­ri­cana trans­cor­ren en paral·lel i, per tant, és impos­si­ble aquest trans­va­sa­ment d’una banda a l’altra. En el cas femení, les estre­lles de les franquícies ame­ri­ca­nes cada cop són més reti­cents a gua­nyar uns doblers més a Europa. Pri­mer, perquè no els neces­si­ten, ja que les quan­ti­tats econòmiques que es paguen a les top de la WNBA ja són con­si­de­ra­bles. Segon, perquè en molts casos el con­tracte esti­pula que només poden com­pe­tir als Estats Units. I, ter­cer, perquè la càrrega física que suposa com­pa­gi­nar les dues lli­gues (més els com­pro­mi­sos de selec­ci­ons) és inas­su­mi­ble per aque­lles juga­do­res que acu­mu­len molts minuts a les cames. I si, a l’altra banda, hi posem el retrocés en la capa­ci­tat econòmica dels clubs euro­peus –perquè les xifres actu­als s’han dis­pa­rat en segons quin nivell de juga­do­res–, en tro­bem que les pos­si­bi­li­tats es limi­ten a con­trac­tar juga­do­res WNBA de segon o ter­cer nivell, en la majo­ria dels casos, i amb clàusu­les sur­re­a­lis­tes des del punt de vista espor­tiu com que no poden començar la pre­tem­po­rada com la resta del grup ni tam­poc poden ser pre­sents en el tram final, quan real­ment t’hi jugues les gar­ro­fes. Per tant, la cirur­gia fina dels res­pec­tius direc­tors espor­tius és cada cop més impor­tant, a banda de tenir l’olfacte per detec­tar nous talents. I veiem, per tant, que equips com Per­fu­merías Ave­nida o Uni Girona, per posar dos exem­ples pro­pers, ja no poden incor­po­rar al seu roos­ter estre­lles WNBA –en el seu moment hi hem vist Jewell Loyd o Chel­sea Gray, entre altres noms des­ta­cats–. I han de ser curo­sos i encer­tats a l’hora de fit­xar, perquè la capa­ci­tat econòmica és menor però les expec­ta­ti­ves espor­ti­ves con­ti­nuen essent molt altes. Només comp­tats equips pri­vi­le­gi­ats euro­peus tenen la capa­ci­tat d’anar més enllà en el mer­cat, però no fins al punt de por­tar a Europa noms com Bre­anna Stewart, Britt­ney Gri­ner, Dewanna Bon­ner o Kah­leah Cop­per, que en el seu moment van ater­rar al Vell Con­ti­nent. I, per des­comp­tat, impen­sa­ble veure la nova for­nada d’estre­lles com Cait­lin Clark, Sabrina Ionescu o Angel Reese. Ara, ni pagant, sant Pere canta!