L’abril del 2022 una indis­creció va jugar una mala pas­sada a Alec Bohm. Després de dues erra­des infan­tils pels cànons del beis­bol pro­fes­si­o­nal actual, aquest ter­cera base dels Phi­llies va ser caçat per tele­visió cla­mant en veu baixa un explícit I fucking hate this place –“Odio aquest lloc”, amb impro­peri pel mig– després de ser ova­ci­o­nat sarcàsti­ca­ment pel seu propi públic en resol­dre, aquest cop bé, una jugada de tràmit. El vídeo de l’exa­brupte es va con­ver­tir en viral, ja que exem­pli­fi­cava de manera diàfana fins a quin punt l’afició en genèric de Phi­la­delp­hia viu amb una vis­ce­ra­li­tat extrema tot això de l’esport. I és que a la capi­tal de Pennsyl­va­nia no hi ha ni pie­tat ni con­tem­pla­ci­ons. Els segui­dors de qual­se­vol dels seus equips són els més soro­llo­sos entre els que més, amb com­por­ta­ments que massa sovint des­a­fien les nor­mes més ele­men­tals de la bona edu­cació i amb una acti­tud impla­ca­ble que no fa dis­tin­ci­ons entre els seus i els rivals. O exal­tació eixe­le­brada o esbron­cada. Allà no hi ha terme mitjà.

Aquests dies, com es fàcil de pres­su­po­sar, l’eufòria a la ciu­tat és màxima. El tri­omf dels Eagles a la Super Bowl, pos­si­ble­ment la franquícia amb més capa­ci­tat de mobi­lit­zació en una plaça on també com­pe­tei­xen, poca broma, els Sixers (NBA), Phi­llies (MLB) i Flyers (NHL), ha fet que s’hi hagi dor­mit poc. La cele­bració popu­lar ha estat marca de la casa, amb una mul­ti­tud abo­cada als car­rers, esce­nes recur­rents d’alda­rulls i alguna imatge dan­tesca, com la d’alguns afec­ci­o­nats patru­llant avin­gu­des amunt i avall mun­tats en uns cavalls que la prudència reco­mana no pre­gun­tar d’on coi devien sor­tir. Ale­gria i caos. Però poder aixe­car per segon cop el Lom­bardi també ha accen­tuat el sen­ti­ment d’orgull de la ban­cada dels Eagles, resig­nada a veure com el seu con­junt massa cops era obser­vat amb una certa dis­plicència entre els altars de la NFL. “Són un gran equip, sí, però…” ha estat l’afe­gitó recur­rent, i fatigós, que ha acom­pa­nyat les con­jec­tu­res que s’han fet al llarg d’aquesta mateixa tem­po­rada quan ha tocat ana­lit­zar quin recor­re­gut podia tenir el pro­jecte, menys­tin­gut com a favo­rit res­pecte d’altres rivals, com ara Lions o Ravens, amb més bon pre­di­ca­ment entre la crítica del ram. Ja se sap, però, que les victòries acos­tu­men a pro­vo­car reac­ci­ons fora de mida també entre els adver­sa­ris, i ara no només tot són ala­ban­ces, sinó també pro­cla­mes que el de Phi­la­delp­hia és un model a repli­car, apos­tant, per exem­ple, per un fut­bol ame­ricà més de car­rera tenint en compte la cam­pa­nya tan colos­sal que ha fet Saquon Bark­ley, una de les claus de l’èxit però ni de bon tros l’única.

El moment, doncs, és dolç i el que toca sen­zi­lla­ment és assa­bo­rir-lo, des de prop o en la distància, i encara més tenint en compte que seguint la millor tra­dició local de pola­rit­zar-ho tot, l’ànim de l’afec­ci­o­nat de Phi­la­delp­hia també és capaç de gra­vi­tar en segons cap un estat pro­fun­da­ment depres­siu per la tem­po­rada tan mise­ra­ble que estan pro­ta­go­nit­zant els Sixers. Però d’això ja se’n par­larà un altre dia. Ara, a gau­dir.