Un altre cop només les dones?

La pos­si­bi­li­tat de dis­pu­tar la super­copa feme­nina a l’Aràbia Sau­dita ha gene­rat una forta polèmica al si del fut­bol espa­nyol davant la manca de res­pecte pels drets de les dones a l’Ori­ent Mitjà i les agres­si­ons del públic mas­culí a les afi­ci­o­na­des mallor­qui­nis­tes en fina­lit­zar el par­tit de semi­fi­nals con­tra el Real Madrid a Jida. Tot i ser cons­ci­ents que la decisió final no està a les seves mans, algu­nes de les prin­ci­pals pro­ta­go­nis­tes hi han vol­gut dir la seva. Com ha succeït en altres oca­si­ons, les juga­do­res blau­grana han estat les més atre­vi­des a l’hora d’opi­nar tot fugint dels habi­tu­als tòpics, par­ti­cu­lar­ment Alèxia. Men­tre les seves com­pa­nyes Patri i Aitana han decla­rat que no ho veu­rien fac­ti­ble o no s’hi sen­ti­rien còmodes jugant a Aràbia, la capi­tana del Barça i de la selecció con­si­dera que és moment de replan­te­jar cer­tes coses.

A la gala dels pre­mis Supera d’Iber­dola, la fut­bo­lista de Mollet qüestionà que el “boi­cot” a deter­mi­nats països hagi de recaure només sobre l’esport femení. Un gran nom­bre de com­pe­ti­ci­ons mas­cu­li­nes ja s’han tras­lla­dat al golf Pèrsic i els homes no es veuen sot­me­sos a la pressió d’haver de pro­nun­ciar-se al res­pecte (una dis­cri­mi­nació més). Per això, reclamà una res­posta comuna per part de tots els espor­tis­tes. En cas con­trari, les úniques per­ju­di­ca­des aca­ben sent sem­pre les dones, a qui després es res­pon­sa­bi­litza de no obte­nir els ingres­sos neces­sa­ris per al crei­xe­ment del seu esport i la millora de les seves con­di­ci­ons labo­rals. I posà al des­co­bert la següent para­doxa: se’ls retreu que no gene­ren prou diners, però, com a dones, se’ls demana que no hi vagin. En el fons, es tracta d’un meca­nisme de revic­ti­mit­zació que les culpa de la desi­gual­tat que patei­xen.

La cele­bració del judici con­tra Rubi­a­les pel petó no con­sen­tit a Jen­ni­fer Her­moso ens torna a fer pre­sent el con­flicte entre les juga­do­res de la selecció i la fede­ració. Enmig de la recu­pe­ració d’una greu lesió de genoll, el paper de la millor fut­bo­lista del món va ser fona­men­tal com a medi­a­dora per aten­dre les deman­des de les juga­do­res i acon­se­guir el retorn d’Aitana, Ona i Mari­ona, sense les quals difícil­ment s’hau­ria pogut gua­nyar el cam­pi­o­nat. Un tri­omf que les empo­derà fins al punt de fer pinya amb la seva com­pa­nya davant les acti­tuds mas­clis­tes i l’agressió sexual del seu cap amb el crit “S’ha aca­bat” i els atorgà un reco­nei­xe­ment social sense el qual les seves decla­ra­ci­ons serien menys­tin­gu­des com al seu dia ho va ser la carta de renúncia. De vega­des per avançar cal accep­tar algu­nes situ­a­ci­ons que, mal­grat no ser idònies, poden aju­dar a fer, en un futur no gaire llunyà, un pas enda­vant. No és accep­ta­ble que hi hagi una diferència tan fla­grant entre l’estadi, les des­pe­ses i els pre­mis per als gua­nya­dors entre la com­pe­tició mas­cu­lina i la feme­nina. A més, el fut­bol de base es bene­fi­cia dels petrodòlars.

No sabem què pas­sarà amb la super­copa feme­nina els pro­pers anys. En qual­se­vol cas, el debat sobre la dis­puta de com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves en països que no res­pec­ten els drets humans i les lli­ber­tats indi­vi­du­als (la dar­rera, l’Euro­lliga de bàsquet) ha d’anar més enllà del fut­bol i del gènere. No podem car­re­gar aquesta res­pon­sa­bi­li­tat damunt les espat­lles de les fut­bo­lis­tes, la baula més feble del negoci, quan hi ha col·lec­tius d’homes, com els tre­ba­lla­dors de la cons­trucció o els dis­si­dents polítics, igual­ment sot­me­sos a unes con­di­ci­ons indig­nes o con­dem­nats injus­ta­ment. Com deia Alèxia “hem de llui­tar tots junts” o no llui­tar. No només els espor­tis­tes, sinó tota la soci­e­tat en el seu con­junt. Perquè també se’ns podria dema­nar comp­tes per col·labo­rar amb el blan­queig d’aquests règims als qui paguem una entrada per assis­tir al camp o un ope­ra­dor tele­vi­siu per veure-ho des de casa.