Força Mapi

Un dels pànics dels tutors d’ado­les­cents és rebre una denúncia per asset­ja­ment, toca­ments o manca de res­pecte. Per això es reco­mana sacri­fi­car amb la porta oberta la inti­mi­tat de la jove­na­lla, sobre­tot si a l’adult li recorre per les venes la màcula cro­mosòmica mas­cu­lina i la cri­a­tura per­duda en el maremàgnum hor­mo­nal és una noieta agom­bo­lada per la comer­ci­a­lit­zació dels cos­sos feme­nins com una atracció ina­pel·lable. Pit­jor, encara, si el docent té, entre les tas­ques atribuïdes a la seva funció edu­ca­tiva, vigi­lar que l’apre­nen­tatge de la delinqüència no s’ins­tal·li en els lava­bos, perquè obrir la porta per entor­pir qual­se­vol transacció, ingesta o violència el pot dur a l’ostra­cisme i a l’escàndol.

Entre la gent nor­mal i cor­rent, és a dir, entre les per­so­nes que encara poden moure’s una mica amb el dret en regressió a la ciu­ta­da­nia civi­lit­zada, una por sem­blant s’està ins­tal·lant en les aglo­me­ra­ci­ons urba­nes. Ai d’aquell/a qui en el vaivé del metro, en les bat­ze­ga­des de l’autobús o en l’estira-i-arronsa d’una cua se li dis­para l’ins­tint de posar-se la mà al dar­rere en notar un movi­ment a la mot­xi­lla, una pressió a la but­xaca poste­rior o, sim­ple­ment, una picor o una esgar­ri­fança, si en la con­torsió espasmòdica enso­pega amb la sen­si­bi­li­tat sobre­ex­ci­tada de qual­se­vol per­sona cosi­fi­cada, perquè serà sus­pecte d’haver comès un delicte exe­cra­ble.

Medi­ter­ra­nis com som, l’espai enra­ve­nat anglo­saxó o dels països nòrdics incrus­tat aquí no sola­ment con­dem­narà les abraçades a la sor­di­desa por­nogràfica, sinó a l’argot dels expul­sats de la riquesa política­ment cor­recta.

Abans que això no acabi de pas­sar, el gest de la mà de Mapi León tocant la zona alta de les cames o baixa del ven­tre de la juga­dora colom­bi­ana de l’Espa­nyol, Dani­ela Cara­cas, en el derbi de l’altre dia ha encès un espec­ta­cle pirotècnic en què pren­drem mal, tal com es veu escla­tar, d’una manera ine­xo­ra­ble. Acla­rim que, dels aque­lar­res inqui­si­to­ri­als, fogue­res inclo­ses, se’n deien actes de fe, i ja cons­tituïen tot un espec­ta­cle públic de pro­cla­mació de les sentències; cal dir-ho, perquè es alliçona­dor atri­buir a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar, és a dir, a cadascú la pater­ni­tat o la patent de les imat­ges i de les inten­ci­ons de les idees.

Com que ja deia Ciceró que no hi ha res que per­torbi més la huma­ni­tat que igno­rar el bé i el mal, i en el cas que ens ocupa l’ambigüitat inter­pre­ta­tiva de la imatge del gest ha fet córrer milers de parau­les, decan­tant-la cap a la demos­tració del pre­ju­dici de cadascú, pot­ser faríem bé de valo­rar sufi­ci­ent­ment una altra citació del filòsof, ora­dor i polític de just abans de començar el recompte cristià de la història: sem­pre són més sin­ce­res les coses que diem quan l’ànim està encès, que quan està tran­quil. I aquí, entre les decla­ra­ci­ons i silen­cis d’una i altra juga­do­res d’aquest joc tan­tes vega­des qua­li­fi­cat de con­tacte –amb totes les bar­ro­e­ries i mur­ri­e­ries valo­ra­bles d’una manera suco­sa­ment par­ti­dista–, les con­seqüències tant del comu­ni­cat del Club Depor­tiu Espa­nyol com de les decla­ra­ci­ons de la seva res­pon­sa­ble del fut­bol femení, Dolors Ribalta, que fa car­rera docent com espe­ci­a­lista en el paper de la dona en l’esport a la uni­ver­si­tat Blan­querna, fan pen­sar seri­o­sa­ment en la seva opor­tu­ni­tat o imper­tinència.

Per no caure en la mateixa sos­pita malèvola de la novel·la detec­ti­vesca, que a l’hora d’inves­ti­gar un crim, amb l’expressió cherc­hez la femme, asse­nyala els bene­fi­ci­a­ris d’una acció, Ciceró mateix ens alliçona: no hi ha res que corri tant com la calúmnia, res que no es llanci d’una manera més fàcil, es recu­lli més de pressa i es difon­gui més àmpli­a­ment. I més: com que no hi ha res de més bonic que conèixer la veri­tat, no hi ha res de més ver­gonyós que apro­var la men­tida i pren­dre-la per veri­tat.

I com que abans de dema­nar-nos, com el savi llatí refe­rint-se a les per­so­nes que inten­ten de mani­pu­lar els altres per acon­se­guir el seu pro­fit, ¿Quant de temps hem de ser encara jogui­nes del teu furor? ¿On s’atu­rarà el ram­pell de la teva gosa­dia desen­fre­nada?, podem afir­mar –i també són parau­les seves– que no hi a res de més injust que bus­car premi en la justícia, els reco­mano viva­ment la novel·la recent de Lluís Llort, Demo­lició, sobre on poden dur, avui, denúncies com les expo­sa­des.

I si la par­ti­cu­la­ri­tat no els fa el pes i volen expli­car-se la rapi­desa expan­siva del cas, caram, recor­din la fer­mesa de Mapi León en defensa de la seva consciència i por­tant al país la dita fran­cesa veu­ran de quin mal no plora la cri­a­tura.