L’únic que és veritablement extraordinari en la crisi de joc i de resultats del City és que a Pep Guardiola no li hagi passat mai abans en quasi una vintena d’anys com a entrenador. Abans d’entrar a analitzar la situació, és imprescindible posar-hi aquest context temporal, perquè segurament és molt rellevant. ¿A quin entrenador, a quin dels millors amb llarga trajectòria en el món del futbol, no li ha passat que els seus equips hagin caigut en una mena de depressió, mig futbolística mig anímica? No, no hi ha excepcions. Ni els que en algun moment semblava que tenien una mena de fórmula de la infal·libilitat. O no recordem el primer Mourinho i el de després? O no li ha passat a un gegant de les banquetes com Jürgen Klopp en el mateix Liverpool que va tornar a portar al cim? No li va caure gairebé a plom l’equip després d’una temporada gloriosa? I podríem continuar i no acabaríem. Però no, no hi ha excepcions a la regla no escrita que el futbol a vegades et reclama que no tens dret a passar-li a davant i et demostra que la teva fórmula no era infal·lible.

Una altra cosa extraordinària de la crisi del City és que cap altre entrenador de la història ens havia fet creure com ho ha fet Guardiola que es podia controlar el que passa dins un camp de futbol, com si per a ell el joc (gairebé) no tingués secrets. En els equips de Guardiola no hi havia baixades (prolongades) de rendiment, ni transicions de plantilles que requerissin temps, ni aturades tàctiques per poder recomençar. Enlluernats pel joc dels equips de Guardiola, ens vam pensar que havia inventat la màquina intemporal de jugar a futbol. És clar que sempre hi ha els que ho expliquen dient que això només és qüestió de diners. Qui sap mínimament de futbol sap que no, que és bàsicament qüestió de futbol i exigència.

Aquesta dimensió extraordinària de la situació és el que ens fa ser espectadors incrèduls del que està passant al City, perquè Guardiola ens havia fet creure –sense explicitar-ho, només mostrant-nos com jugaven els seus equips– que no podia passar mai una cosa similar. Però més enllà d’aquesta dimensió extraordinària, el que està passant en el City és el que passa en qualsevol equip en qualsevol moment. Simplement, ens costa més d’entendre-ho i ens costa més d’explicar-ho. Fins i tot per al mateix Guardiola. I com passa quan qualsevol equilibri que sembla màgic entra en crisi, segur que no hi ha un factor únic. Potser sí que un factor pot ser l’inici d’una sèrie de petits desequilibris en cadena que, sumats, fan una davallada de dimensions inesperades. Una mica allò de l’aleteig d’una papallona que causa un tsunami a l’altre costat del planeta.

És obvi que la lesió de Rodri ha afectat l’equip, però per ella mateixa no explica la dimensió de la crisi. I veient els últims partits del City, sembla clar que l’equip ha perdut l’hegemonia al centre del camp, el centre neuràlgic on els equips de Guardiola sempre han edificat el seu mite. Sense Rodri, els altres migcampistes hi són però s’han desinflat. En la pèrdua de la rutina de guanyar també hi ha una certa fatiga pel pas dels anys. Els jugadors no són eterns i els relleus no sempre estan a l’altura. I no subestimem els rivals. L’influx de Guardiola no només ha fet créixer els seus equips, també ha influït globalment en el futbol i ha fet créixer els rivals. Pots ser un avançat al temps, però el temps no deixa d’encalçar-te.

Potser no serà demà, ni la setmana que ve (o potser sí), però a ningú hauria d’agafar per sorpresa que Guardiola recuperi el seu temps. Qui sap si és la prova que li ha plantejat el futbol.