Hi ha dies que asseure’s al davant d’un foli en blanc és més senzill tot i la dificultat d’escollir un tema i ordenar les idees, va fluint sovint el relat. Avui no és un d’aquests dies, el debat està obert després de saber-se la sentència Rubiales (bé, el debat ja era obert, però es va tancant el cercle).

Avui només em venen preguntes obertes a les quals no trobo resposta.

Val la pena tot plegat? I se m’obren dues mirades.

Socialment, només podem dir: Gràcies, Jenni, i a totes les companyes i entorn que amb valentia han estat al capdavant, no s’han amagat, han entomat un debat públic difícil, sota molts focus no sempre ben interessats, i tot i escoltar-ne de tots colors han aguantat la posició i la dignitat de qui creu que la seva (i ara també nostra) és una causa justa.

Se n’ha parlat, se n’ha fet pedagogia, i per mi el millor resum de la pena és el càstig públic, el que ho hagi vist tot el món, perquè si penso que tot plegat es resumeix en una multa de 10.800 euros i 3.000 euros d’indemnització penso que a un personatge com el “senyor R” i el seu cacicat li surt molt barat, massa barat, perquè tot això va de més ronya que no només un petó robat.

Però si ens n’anem a la vessant personal, val la pena? Sempre associem coses positives al terme “ser pionera”, definit per: anar al capdavant, guiar, obrir camí, obrir la marxa, precedir... però per a qui ho viu és un camí ple de flors i violes com quan utilitzem la paraula pionera com un elogi? Qui ho viu podem resumir que passa molta estona nedant a contracorrent, contra estereotips i amb criminalització dels cada vegada més desacomplexats retrògrads o, en resum, extremes dretes. Quin coratge has de tenir per no caure en un “mira, sí, un petó robat, és així i seguim, oblidem...”, perquè tot el cost personal que comporta denunciar, compensa? No m’imagino les llàgrimes, els dubtes, les hores d’insomni i de ràbia de les víctimes. Ja us deia abans que tenia preguntes però no respostes.

També em pregunto què passa a moltes dones que viuen la mateixa situació des de l’anonimat, sense focus, sense imatges gravades que van fer la volta a mig món, sense testimonis amb el pes públic com els que hem escoltat, quan el camí es porta des de la soledat, quan es qüestiona si minuts després tens dret a celebrar un èxit esportiu increïble amb alegria, quan la coacció només és penada si causa estralls, que l’amenaça cal que sigui agressiva i violenta, la sibil·lina i elegant no entra, tot i que a vegades és la que fa més mal. El no saber moltes vegades si es jutja l’agressor o la víctima. Moltes gràcies també a totes aquestes víctimes invisibles i que també són valentes. De tot cor, gràcies!

Tot i la sentència, que l’Associació de Futbolistes Espanyoles resumeix en: “És històrica i marca un precedent en la justícia de l’Estat espanyol”, per mi no és un dia feliç, perquè encara passa que les actituds que encarna el “Sr. R” passen massa sovint en el món de l’esport que tant estimo, i no sempre sota els focus on resideix encara massa perill latent i es creuen intocables.