Ara que ens han guanyat i deixem d’existir per a la capital, ho puc dir sense por de represàlies: odio jugar contra el Madrid. Un cop passada la il·lusió del novell que intenta fer-los pessigolles, cada cop em fa més mandra enfrontar-m’hi.

Futbolísticament parlant, contra els grans és plausible treure’n quelcom positiu cada deu anys. A Girona, amb els resultats a favor inversemblants, ja hem esquinçat massa l’estadística. Potser m’hauré jubilat quan torni a ser immensament feliç pel fet d’empatar a Madrid. A més, l’única manera de somniar treure’n punts és renunciant al teu ideal futbolístic, perquè tot i que en sortirem derrotats quasi sempre, d’escaldats n’esperem marxar poques vegades. En el fons, et sents incòmode veient el teu Girona jugant sense ser el Girona. Mentre passen els minuts, el partit es resumeix a mossegar-nos les ungles i aguantar com es pugui en veure’ls celebrar els gols amb fingida condescendència, perquè en el fons els fem nosa. Però el que tolero cada vegada menys és el servilisme que fan de nosaltres. A mesura que s’acosta el partit –no ens enganyem–, l’atenció mediàtica edulcorada cap a províncies és descaradament interessada. Ens amanyaguen perquè els llepem les barbes fins a quedar-ne saciats. No se n’amaguen: es delecten enfocant el rostre de Sant Bellingham d’Anglaterra mentre ens menystenen. Sense baixar de l’autobús, ens captiven perengrandir la seva sinistra megalomania egocèntrica.