Per molts anys, Hansi!

Encara sota els efec­tes de l’embri­a­ga­dor 4-4 de dimarts pas­sat, ahir el Barça va con­ti­nuar seduint amb una (apa­rent­ment) plàcida gole­jada con­tra la Real Soci­e­dad. No se sap com aca­barà la tem­po­rada, sobre­tot en el recompte final de títols, però els culers ja no tenen cap dubte que el viatge fins ara ja ha val­gut la pena. I, men­tres­tant, l’equip va crei­xent. O, més que crei­xent, fent-se, con­so­li­dant-se. Així com el par­tit con­tra l’Atlético va ser un com­pendi del que seria una crisi de crei­xe­ment, el d’ahir va ser una mos­tra de la madu­resa que ja ha adqui­rit l’equip de Flick. Dimarts el Barça va fer una expo­sició de la ten­dresa dels seus juga­dors i de la seva pro­posta en els pri­mers minuts i en els últims. Però entre­mig va fer una exhi­bició de poder d’aque­lles que dei­xen el món del fut­bol amb la boca oberta. No és gens fàcil, més aviat és molt i molt difícil, fer qua­tre gols (i els que va per­do­nar Fer­ran, l’únic a qui va venir ample el par­tit) a un equip de Sime­one amb un coixí de dues dia­nes, i jugant a fut­bol de manera mera­ve­llosa; té un mèrit gai­rebé ini­gua­la­ble avui dia. El millor de les cri­sis de crei­xe­ment com aquesta, però, és que al cap i a la fi hi ha crei­xe­ment. I això és el que s’espera d’un equip que té un entre­na­dor nou.

Flick ho té clar. Més fins i tot que els que l’obser­vem amb dete­ni­ment. Nosal­tres vivim al dia i Flick té un pla. Men­tre a nosal­tres ens cos­tava d’enten­dre la suplència d’Iñaki Peña o la de Casadó, ell estava posant en forma Szc­zesny per tenir un por­ter expe­ri­men­tat en l’alta com­pe­tició i estava pre­pa­rant De Jong perquè recu­perés la con­fiança per ser el juga­dor que encara no ha estat com a blau­grana. I així, tot. L’obli­gació d’un tècnic, la seva pro­fessió, de fet, és millo­rar les pres­ta­ci­ons de l’equip i això implica, entre altres coses, la millora indi­vi­dual de cadas­cun dels juga­dors. Des de pro­jec­tar Casadó com un juga­dor de pre­sent i de futur, fins a rellançar Rap­hinha com a juga­dor de pri­mera línia mun­dial, pas­sant per tots i cadas­cun dels indi­vi­dus. Amb dolo­ro­ses excep­ci­ons, com la d’Ansu Fati, o el cas de Chris­ten­sen, per incom­pa­rei­xença física. És una evidència que el pla de Flick, més que jugar amb la directa posada tota l’estona, és la con­so­li­dació l’equip. L’equi­li­bri. Soli­di­fi­car el millor del par­tit con­tra l’Atlético i mini­mit­zar-ne el pit­jor. Si la joven­tut et dona ener­gia per avançar, l’experiència et dona esta­bi­li­tat per con­so­li­dar. Pas­sar de Casadó a De Jong, però tenint-los tots dos acti­vats.

Aquest equi­li­bri el vam veure en el par­tit d’ahir. Apa­rent­ment plàcid. D’entrada no era un par­tit fàcil. La Real és dels pocs equips que han jugat de tu a tu con­tra el Barça i, a sobre, el va der­ro­tar a Ano­eta. I el començament del par­tit d’ahir anava pel mateix camí. Un par­tit mirall. L’equip d’Algua­cil dis­pu­tant la pilota al Barça i amb una pressió avançada molt simi­lar. Fins a l’expulsió. Però crear una jugada que força l’expulsió d’un rival també és una manera de can­viar el signe del par­tit. I el Barça ho va saber fer. Sí que després tot va fer bai­xada, però el Barça s’ho havia tre­ba­llat. I no va parar fins que va tenir la gole­jada al sac, con­ver­tint cada jugada d’atac en una situ­ació de perill per al rival. Les rota­ci­ons no només van donar aire a l’equip, sinó que els tres pri­mers gols van tenir firma dels que havien entrat en la rotació: Gerard Martín, Casadó i Araujo. També va millo­rar la pres­tació d’Olmo, bene­fi­ciat perquè Rap­hinha va jugar obert a la banda i va espon­jar els espais pel mig. Però més enllà de tot el que és cir­cums­tan­cial en els par­tits, el Barça ja té un parell de para­dig­mes: quan la toca Pedri, tot s’ordena al seu vol­tant; quan la pilota arriba a Lamine, tot el rival es desor­dena. Sobre aquests pilars i la feina de tots, del pri­mer a l’últim, avança el pla de Flick.

Dimarts va ser el dia del 4-4, però el dia abans havia estat el de l’ani­ver­sari de Hansi Flick. Per molts anys, entre­na­dor! Pel par­tit d’ahir. Pel de dimarts. Per tot el que hem vis­cut fins ara. I, sobre­tot, per la fona­men­tada il·lusió de futur.