Un Clint Eastwood envoltat de maulets

Un equip campió es fona­menta en la força del com­po­nent nar­ra­tiu, d’una aurèola èpica que con­ver­teix el tri­omf en una part d’un con­junt més ampli, d’aquesta manera, les victòries tra­ves­sen l’eufòria pre­sent i for­men part d’una memòria col.​lectiva que s’ide­a­litza amb el pas del temps: tot és molt millor quan s’explica anys després als que no van viure-ho en per­sona.

Així, doncs, el Barça pràcti­ca­ment només venç quan té aquesta fic­ci­o­na­li­tat al vol­tant de l’equip, i d’aquesta manera, quan hi ha hagut excep­ci­ons com les lli­gues de Van Gaal cai­gu­des amb la fre­dor burocràtica de fun­ci­o­na­ris experts, hem notat l’experiència de tri­omfs injus­ta­ment poc valo­rats: el Barça vol acom­pa­nyar la victòria d’un exer­cici lite­rari artístic, no ens val un edi­fici nou­cen­tista simètric que es mime­titza amb la matemàtica renai­xen­tista, anhe­lem alguna cosa més, el moder­nisme sal­vatge, el plaer pel plaer, l’art per l’art, el gaudi per sobre del fet mateix de viure: res­pi­rem per pas­sar-ho bé.

Per això el Barça de Flick va pel camí de ser recor­dat durant anys, pri­mer perquè es cons­tru­eix des d’un escep­ti­cisme majo­ri­tari amb l’arri­bada de l’entre­na­dor, una fre­dor com­pa­ra­ble a la dels pri­mers dies de Rijjka­ard i Guar­di­ola: el nos­tre home va ater­rar a Bar­ce­lona quan pri­o­ritzàvem el des­cans esti­val sense ganes d’il·lusi­o­nar-nos en el que podia haver estat la dar­rera aposta de Laporta.

A par­tir d’aquí ens arriba aquest poli­cia reti­rat que per­se­guia el seu demà pel camí dels filòsofs de Hei­del­berg, un men­ja­piz­zes de dis­sabte a la tarda, el tiet ben parit que et calma quan el pare t’esbronca per haver arri­bat begut a l’hora de sopar, i ell, l’home que parla anglès per no donar car­nassa a la premsa, cons­ci­ent de ser el capità d’un club sense un duro a la caixa, s’envolta dels més dogmàtics del model, dels nanos de casa, dels cadells del sis­tema, dels que els empre­nya per­dre com el més radi­cal dels socis, d’aquells que pri­mer ser­vei­xen el Barça i després miren per ells: el Clint Eastwood envol­tat de mau­lets sense més pla que gua­nyar i tor­nar a gua­nyar.

A par­tir d’aquí, per acon­se­guir aquesta cer­cle virtuós del fet nar­ra­tiu és de cele­brar tenir per­so­nat­ges com Szc­zesny, apo­logètic de les pri­o­ri­tats vitals, el desa­cra­lit­za­dor neces­sari, el res és prou greu per no fotre’m un cigar­ret a les fos­ques quan s’acaba un par­tit, la fre­dor que con­trasta amb l’encara en toca­ries els collons d’Iñigo Martínez, aquell basc des­co­ne­gut que tots hem abraçat una nit qual­se­vol dei­xant anar con­sig­nes con­tra la Guàrdia Civil en gene­ral, i que és l’altra cara de la moneda del cosi­net Pau Cubarsí, escolta, el de Pau tre­ba­lla i estu­dia, repassa apunts i lli­bres, i el Koundé que ves­teix estrany, mira dife­rent, alguns dies s’equi­voca de bar on hem que­dat, però sem­pre suma allà on va. Res no pot sor­tir mala­ment, i menys si estan acom­pa­nyats d’uns Casadó i Gavi que cri­den a la guerra quan volen posar pau, un Pedri que ordena com Xavi, desor­dena com Ini­esta i fa abai­xar el cap a aquells amb qui vam dei­xar de creure (ave Maria Puríssima…), amb un Dani Olmo en què cada assistència és una fla­gel·lada directe a la supèrbia omni­pre­sent de la cen­tral lle­tera, i el polonès que va fotent gols com l’estre­lla d’un par­tit de jubi­lats i el Lamine Yamal que ens enllaça amb els dies en què en dèiem xam­pany, i, final­ment, el Rap­hinha amb mirada d’Stoichkov que ens ha fet dema­nar perdó per ser agnòstics del seu fut­bol: Laporta ho ha tor­nat a fer amb la intuïció anàrquica d’aquell que fa de la super­vivència la millor manera de viure.