Com que soc barcelonista, m’estimaria més que, en l’encara recent partit de copa que va disputar contra l’Atlético de Madrid, el Barça hagués guanyat i que, posem per cas, el resultat fos 5-2, de manera que ni Lewandowski –dit sense retret– hauria desaprofitat una immensa assistència de Raphinha i ni Marcos Llorente ni Alexandre Sorloth haurien aprofitat unes badades de jugadors del meu equip preferit: me n’agraden d’altres, però, sense que ningú em demani que justifiqui una afició tan compartida, ho és perquè és una cosa que ve de la infantesa.

El cas és que va ser un partit molt bonic amb un resultat que reflecteix una mena de simetria: l’Atlético va envestir als primers minuts, amb dos gols, el Barça va remuntar laboriosament amb quatre gols i, als últims minuts, els colchoneros van tornar a envestir amb dos gols més. I sobretot va ser un d’aquells partits que, jugat d’una manera noble fins en el cas d’un equip com l’Atlético que pot ser una mica destraler i ferotge, va contradir l’esperit especulatiu que ha envaït el futbol masculí des que, ja fa temps, s’ha convertit en un gran negoci: com si es fes a imatge i semblança del càlcul dels seus inversors o, en el cas residual d’un club amb societat anònima, dels seus dirigents. Va semblar, cosa que no deu ser per res que es va repetint amb el Barça actual, un partit de pati de col·legi jugat de manera sublim. En això, hi té molt a veure Pedri, a qui volia dedicar aquest article: suposo que ho faré en el pròxim.