Què fem amb qui no es comporta?

Cada cop escolto més entre­na­dors, sobre­tot de fut­bol, dient que tant de bo els entre­na­ments i els par­tits fos­sin a porta tan­cada –hi ha clubs que ja ho apli­quen, però només amb els entre­na­ments–. No tinc cap dubte que la majo­ria d’àrbi­tres, si no tots, sig­na­rien amb els ulls tan­cats aquesta pro­posta. Uns i altres pen­sen que, amb aquesta fórmula, la cana­lla faria esport sense supor­tar la pressió externa que pot arri­bar a blo­que­jar-los –he vist casos tan sag­nants que donen per a un altre arti­cle– i els col·legi­ats s’estal­vi­a­rien les esbron­ca­des i totes les cala­mi­tats que escol­ten pro­vi­nents de forma majo­ritària de les gra­de­ries. No hi estic gens d’acord, a aïllar en una bom­bo­lla ima­ginària els petits espor­tis­tes. O més aviat no puc com­par­tir la idea de vetar l’entrada a tot­hom sense dis­tin­ci­ons, sense tenir en compte cap fac­tor. Pri­mer, perquè de la mateixa manera que m’agrada veure la meva filla dalt d’un esce­nari fent dansa i no se m’acu­di­ria insul­tar el jurat o la direc­tora de l’escola quan marxa d’un cer­ta­men sense meda­lla, també m’agrada xalar del meu fill sense més quan prac­tica el seu esport favo­rit, mal­grat que no sigui ni de bon tros el meu. Després, perquè fins a la data d’avui per­ta­nyo al nombrós grup de pares i mares que mai han per­dut els papers per culpa del fut­bol, o d’una decisió arbi­tral que podem no arri­bar a com­par­tir –tots en sabem més que el col·legiat, fins i tot quan no hem xutat una pilota mai de la vida–, així que sos­pito que no serà difícil que ens man­tin­guem en la nos­tra posició els dies que venen. Que més enllà de la mala fama que té l’ambi­ent que es crea en el fut­bol for­ma­tiu, molta gent tenim clar que la nos­tra funció és fer el ser­vei de taxi per cobrir els des­plaçaments de l’equip i aplau­dir o ani­mar les cri­a­tu­res, sem­pre amb bones parau­les. Que si els àrbi­tres són més dolents del que voldríem és sim­ple­ment perquè estan en for­mació com les nos­tres cri­a­tu­res, a les quals, en canvi, no exi­gim la per­fecció. Bé, rec­ti­fico, una immensa majo­ria no els exi­gim la per­fecció, pot­ser no tot­hom.

Ales­ho­res, com es pot fer per tal que no paguin jus­tos per peca­dors i, sobre­tot, que tot­hom se senti còmode? D’entrada, ara que molts equips estan pla­ni­fi­cant la tem­po­rada 2025/26 (sí, sí, parlo de les cate­go­ries for­ma­ti­ves i que al gener ja es va començar a moure el mer­cat de fixat­ges), és neces­sari que els clubs es dotin d’un regla­ment intern que recu­lli tots els aspec­tes refe­rents a la dis­ci­plina, tant del juga­dor com dels adults que l’acom­pa­nyen. I ara vin­dran els clubs a dir-me que si em penso que he des­co­bert la sopa d’all amb aquesta idea perquè tots, o la gran majo­ria, tenen aquest regla­ment des de l’any de la Mari­a­cas­ta­nya. Però jo parlo que es difon­gui i es faci com­plir, no de redac­tar cinc o sis folis que les famílies des­co­nei­xen per com­plet i arra­co­nar-los en un armari. Parlo de ser molt estricte amb el com­pli­ment de les nor­mes que tot­hom ha d’haver accep­tat prèvia­ment i fer enten­dre a tot­hom que el res­pecte i la bona edu­cació són tan fona­men­tals, o fins i tot més, que apren­dre a xutar amb pre­cisió. I, sobre­tot, dei­xar molt clar que l’incom­pli­ment del regla­ment com­porta san­ci­ons. Perquè jo no sé a vostès, però per­so­nal­ment vaig sen­tir molta ver­go­nya ali­ena el dia que vaig des­co­brir que, aquesta tem­po­rada, els àrbi­tres que són menors d’edat duen un braçalet amb un “-18” que indica la seva con­dició de novells. És la fórmula que ha ideat la fede­ració per dema­nar res­pecte abso­lut cap als més joves, alguns dels quals tenen 14 o 15 anys. Tot ple­gat és demen­cial, si ens atu­rem a pen­sar-ho, mal­grat que els seus impul­sors es mos­tren satis­fets amb el resul­tat de la ini­ci­a­tiva, que també ser­veix per indi­car als pares, cos tècnic i juga­dors que insul­tar una per­sona menor d’edat pot sor­tir més car que menys­prear algú que ha superat els divuit anys. Pot­ser calen mesu­res més con­tun­dents per fre­nar la violència als camps.