Només de posar els peus a Catalunya, els franquistes es van dedicar en cos i ànima a espanyolitzar el país. Ja ho havia dit un conegut periodista esportiu: “Una de las cosas a hacer cuando con el fin de la reconquista entremos en posesión de todo el territorio es nacionalizar el deporte, que paralelamente a la acción política de la anti-España marchaba también a bandajos traido y llevado por los vaivenes del pleamar separatista”. Aquest objectiu era especialment necessari, segons el mateix autor, en aquelles “regiones donde más patente se ha hecho el sentimiento de desintegración nacional, donde lo deportivo más guerra venia dando”. I com es manifestava aquesta “desintegración nacional”? Doncs en el fet que a Catalunya i el País Basc es posava “la defensa de sus campeonatos regionales sobre los derechos colectivos de las restantes federaciones”. També, perquè algunes federacions estatals, com ara la de ciclisme o la de boxa, tenien la seu a Barcelona, un fet que resultava intolerable: “Los catalanes han probado ya hasta la saciedad que no merecen tener un depósito a título de organismo nacional y supremo.”

Catalunya es va convertir, ben aviat, en un objectiu prioritari d’aquesta “nacionalització de l’esport”. No era cap casualitat que la primera edició de la Copa del Generalísimo se celebrés a Barcelona. Tal com afirmava el portaveu de la Falange, la “realidad superando todas las alentadoras esperanzas ha probado una vez más como Cataluña se identifica con los afanes de la nueva España y como este pueblo libre para siempre de la ternura [sic] marxista se entrega de nuevo a los ideales de la Patria, una, grande y libre”. La final, que la mateixa publicació qualificava com “el primer gran acontecimiento deportivo de la España enteramente redimida”, va ser presidit pel general José Moscardó, cap de la Delegación Nacional de Deporte. Per cert, el partit el va guanyar el Sevilla, que es va imposar per 6-2 al Racing de Ferrol.

El general va aprofitar la visita per fixar les prioritats del règim en allò que feia referència a l’esport, que se centraven a subordinar-les a la ideologia feixista i a utilitzar-lo com un mecanisme de nacionalització. Fins i tot es va canviar el tradicional color vermell de la camiseta estatal pel blau i es va fixar l’obligatorietat de cantar el Cara al sol i fer la salutació feixista a l’inici de cada partit. La imposició de la simbologia feixista era indestriable de l’eliminació de tot allò que pogués ser titllat de “separatista”. Es van depurar a fons les juntes directives dels clubs, es va decretar que el castellà fos l’única llengua permesa i fins i tot es van modificar els noms d’alguns clubs. La fal·lera per espanyolitzar-ho tot fins i tot va arribar a la terminologia esportiva i, d’aquesta forma, van desaparèixer de les cròniques periodístiques anglicismes com corner, amateur o match, que s’havien utilitzat des dels inicis de la pràctica esportiva. Amb la derrota de l’Alemanya nazi el 1945, el govern franquista es va esforçar per dur a terme un lifting feixista. La salutació romana va deixar de ser oficial el setembre del 1945 i dos anys després la selecció espanyola va deixar de fer servir el color blau. El règim, però, va seguir la seva tasca de nacionalització de l’esport.