Cata­lu­nya no tindrà Jocs d’hivern el 2026 però podria veure als Alps ita­li­ans el seu pri­mer campió de la història sobre la neu. El mateix pro­ta­go­nista s’ha gua­nyat l’eti­queta de favo­rit. Par­lem, és clar, d’Oriol Car­dona i Coll (Banyo­les, 1994), un fora de sèrie al qual no ha pesat la pressió de ser con­si­de­rat per alguns el suc­ces­sor natu­ral de Kilian Jor­net.

Si li arriba la glòria olímpica tota la maquinària mediàtica l’entro­nit­zarà, però tot i que és un mons­tre en l’esprint la seva haurà estat una cursa de fons que no ha començat pre­ci­sa­ment amb la clas­si­fi­cació olímpica. Abans de l’euro­peu del 2022, en què va assa­bo­rir el seu pri­mer títol abso­lut, havia topat amb una mono­nu­cle­osi i una maleïda lesió al genoll. Però després tot va fer bai­xada. El 2023, campió del món i ara, camí de l’Olimp. Però el de l’Oriol no és un cognom qual­se­vol.

Si viat­gem en el temps alguns encara recor­dem el seu pare, el mític, i mai més ben dit, Joan Car­dona, engan­xat a l’esquena de José Manuel Abas­cal en el cros de Sant Hilari. Com a atleta era una roca, sobre­tot quan feia fred i cor­ria sobre el gel o la neu, però la fas­ci­nació per la mun­ta­nya va poder molt més que qual­se­vol pista d’atle­tisme. Com a alpi­nista va esde­ve­nir una lle­genda nos­trada arran de la recor­dada expe­dició giro­nina al Kanc­hen­junga, el ter­cer cim més alt del món, el 1986.

Els alpi­nis­tes van ser rebuts a Girona com juga­dors de fut­bol que venien de con­que­rir una Cham­pi­ons. Una cosa mai vista. També ha fet el cim a l’Eve­rest i ha vol­tat arreu del món com­ple­tant des­a­fi­a­ments que no estan, desen­ga­nyem-nos, esti­mats lec­tors, a la nos­tra alçada.

En Joan també va ser un dels pio­ners en l’esquí de mun­ta­nya i aquí és on la història dels esports d’hivern a Cata­lu­nya va fer un tomb. El 1995, quan l’Oriol només tenia un any, va ser campió de Cata­lu­nya i va començar a fer d’entre­na­dor. La família vivia a Banyo­les i ple­gats, també el germà gran, en Nil, ana­ven cada cap de set­mana a la mun­ta­nya. Eren els socis d’honor del cen­tre excur­si­o­nista del muni­cipi. L’Oriol també va fer atle­tisme, però la mun­ta­nya i la neu van esde­ve­nir el seu hàbitat natu­ral, també gràcies al suport de l’Ski Club Cam­pro­don.

Ha cos­tat que l’esquí de mun­ta­nya hagi arri­bat a ser olímpic. Durant un temps hi va haver dues fede­ra­ci­ons, pica­ba­ra­lles polítiques i Cata­lu­nya va per­dre pel camí una de les seves poques selec­ci­ons ofi­ci­als. Amb tot, ell no ha parat mai de llis­car cada vegada més ràpid sobre la neu des que fa deu anys, com a júnior, ja va demos­trar que no era un com­pe­ti­dor qual­se­vol. És, a més, un esquia­dor únic quan arriba la zona de des­cens, una tècnica que va apren­dre de ben petit per la seva afició a l’esquí alpí i a fer eslàloms.

Tot i que la pri­mera prova d’esquí de mun­ta­nya docu­men­tada va ser la tra­vessa Puig d’Alp-Puig­llançada (1927), un moment trans­cen­dent per a l’evo­lució d’aquest esport a Cata­lu­nya va ser la cre­ació el 1997 del Cen­tre de Tec­ni­fi­cació d’Esquí de Mun­ta­nya amb en Joan de selec­ci­o­na­dor i l’Oriol com un dels millors del nos­tre equip naci­o­nal. Des de lla­vors Cata­lu­nya és una de les tres grans potències mun­di­als. Ell va con­ti­nuar la seva pro­gressió al cen­tre uni­ver­si­tari de Font Romeu al cos­tat d’altres atle­tes de dife­rents dis­ci­pli­nes, sem­pre al mig de la mun­ta­nya. Difícil, doncs, no com­pa­rar la seva tra­jectòria amb la de Jor­net.

A banda de la seva tra­jectòria meteòrica sobre la neu, també ha acon­se­guit ser un dels millors cor­re­dors de mun­ta­nya del món, fins i tot com­pe­tint amb la fede­ració d’atle­tisme. Fa uns anys ja va tas­tar l’alpi­nisme en una expe­dició al Dhau­la­giri VII i en l’horitzó aspira a rep­tes més alts, mai més ben dit. De moment, la natura també ha cele­brat a la seva manera la clas­si­fi­cació olímpica de l’Oriol amb una de les neva­des més for­tes que es recor­den a la Cer­da­nya aquests últims anys.