La mort sobtada del doctor Carles Miñarro ha sacsejat el Barça. Un cop terrible, primer per a la família, per a les amistats i per a un grup que conviu moltes hores entre el dia a dia a la ciutat esportiva, els partits, les concentracions als hotels i els viatges. El procés de dol requereix temps, però sovint no n’hi ha. Ens atrapa la rutina. Passa a tothom, també a esportistes d’elit com els jugadors del Barça, que avui es juguen l’accés als quarts de final de la Champions contra el Benfica, amb avantatge però mínim de l’anada, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, allà on fa només tres dies, quan es preparaven per rebre l’Osasuna, es van assabentar de la tragèdia.

Davant d’una desgràcia com aquesta, tot el que se’n derivi és superflu. No hi va haver debat, només faltaria, sobre si s’havia de suspendre el partit. L’Osasuna també ho va tenir clar de seguida. No tenia cap sentit jugar. Dit això, la suspensió torna a remarcar la inviabilitat del calendari actual. No pot ser que no hi hagi espai per a cap imprevist. Ni que el forat depengui d’una eventual eliminació europea del Barça, que alliberaria dates, o fins i tot de caure en les semifinals de copa, que li estalviaria jugar la final, el 26 d’abril. Tampoc cal reservar dates en previsió d’una hipotètica desgràcia, però és que hi pot haver molts motius que empenyin a ajornar un partit, i no n’hi ha prou amb el show must go on quan l’argument de fons és que més val no parar perquè no sabrem quan jugar.

La solució ideal no es trobarà, com a mínim a curt termini. Ara tocarà improvisar i salvar-ho com es pugui. Però abans de començar la temporada, amb l’aprovació dels calendaris, s’hi hauria de caure. No caldria deixar un cap de setmana de primavera sense futbol per previsió de possibles ajornaments, però sí com a mínim una setmana neta–un dimecres lliure, per entendre’ns–, que ara el Barça no té. Tampoc té cap sentit la impresentable separació de cinc setmanes entre els partits d’anada i de tornada de les semifinals de copa. Detalls que ara ens fan posar les mans al cap però que a l’estiu els clubs donen per bo.

És clar que el problema gros ve d’origen i de més amunt, amb un calendari que està duent els jugadors al límit, i amb tots els estaments organitzadors tibant la corda perquè cap vol perdre la seva quota. No hi ha dates perquè no hi ha treva, perquè ningú cedeix i perquè les queixes dels futbolistes, de moment, no han arribat a mesures dràstiques.

El Barça no para i, si avui se’n surt contra el Benfica, es prepararà per a una recta final apassionant de temporada, en lluita per totes les competicions. Copa, lliga i Champions. Però no ho és tot. Perquè, enmig de tot plegat, hi haurà una altra aturada, i no precisament per descansar. Un altre parèntesi per fer lloc als partits de seleccions. Sí, algunes jugaran partits de classificació per al mundial, que encara tenen mig passi, tot i que començaria a ser hora que es plantegessin per a les seleccions espais més llargs però que fessin menys nosa, a final de temporada o abans de començar-la. Però és que n’hi ha, com l’espanyola, que jugaran la Nations League, la competició que faltava per acabar d’embolicar un calendari que hauria de ser inassumible, però que continuen acatant. Fins que peti.