“Per què la gent s’estima tant l’Ainhoa?”, em deia el meu fill de vuit anys el dia que la jugadora de l’Uni Girona va saltar a la pista de Fontajau el passat 13 de febrer. Ho feia després d’un llarg periple per superar una anèmia hemolítica detectada al maig, que va anar acompanyada de complicacions físiques posteriors. Va quedar impressionat per la resposta de Fontajau, posat dempeus, amb una ovació d’aquelles de bandera que feien posar la pell de gallina. No entenia gaire bé el que estava passant. Complicat explicar-li en aquell moment com la jugadora catalana no només ha superat una greu malaltia, sinó que n’han estat dues. Que la seva força de voluntat rebenta qualsevol expectativa d’una persona normal. Que transmet una passió per la vida que fa que t’avergonyeixis per preocupar-te de segons quines nimietats. Que representa l’esforç i el sacrifici per superar les adversitats reals de la vida, aquelles que et posen cara a cara amb el pitjor, que és la mort. Que el seu somriure és encomanadís i admirable. Que la seva humilitat quan parla del que ha viscut et fa tocar de peus a terra. Complicat explicar-li tot això a un nen de vuit anys, però aquell dia li ha quedat gravat en la memòria i tot sovint n’hem parlat. En el següent partit, Ainhoa López salta a la pista i l’aplaudiment torna a ser unànime. “Encara se la continuen estimant!”, em diu de nou el meu fill. Està sorprès, i des de la seva visió, és inaudit tanta mostra fefaent d’afecte. I la meva resposta immediata va ser: “Quan ets així, t’estimen per sempre.” I ell va fer un petit assentiment, com volent dir “és clar...”. I que bonic que persones com l’Ainhoa es converteixin en referent d’un nen de vuit anys. No només esportiu, que també. Sinó principalment, com a exemple d’afrontar la vida, de superar els entrebancs i de mirar sempre endavant amb optimisme malgrat tots els malgrats. Que bonic que en el món de l’esport parlem també d’estimar i que humanitzem els ídols. Que no només siguin inspiració d’èxit, sinó també de lluita i esperit de superació. Que bonic que casos com aquest et demostrin que l’esport és molt més que resultats, competició i calés. Que encara puguis trobar, enmig d’aquesta maregassa d’egos i superficialitats que tot sovint embolcallen la pràctica esportiva, l’essència dels valors que haurien de ser la base de qualsevol disciplina però que tot sovint s’acaben difuminant. Que bonic tot plegat i que bonic poder-ho compartir amb el teu fill, sincerament.

L’Ainhoa ja fa unes quantes setmanes que està integrada en el dia a dia de l’equip. Segurament amb més dificultats de les que s’acaben explicant oficialment. I ara, quan surt a la pista, l’ovació per part de Fontajau no hi falta, però ja no té la mateixa intensitat que el primer i el segon dia. Tot s’acaba normalitzant en aquesta vida. El que no canvia és l’actitud d’aquesta jugadora sacrificada i intensa. Sempre ho ha estat. Però ara fa la sensació que cada minut que és a la pista el disfruta com mai. Corre com mai. Defensa com mai. Salta com mai. I celebra cada bàsquet com mai. Suposo que deu ser la sensació que cada minut, cada esprint, cada salt, cada bàsquet, acaben sent una mena de regal que cal gaudir al màxim. I deu ser, també, la manera de correspondre a tanta estima, a tant de suport rebut. I no hi ha cap dubte que aquest vincle ja és per sempre. D’aquells forjats i indestructibles. Ainhoa i Girona tenen una història especial. S’estimen. I no tinc cap dubte que serà per sempre.