El que cantàvem com si fos un impossible en els concerts d’Els Pets, amb certa mandra perquè era una balada calmosa que trencava el ritme frenètic de la música memorable mentre ens crèiem immortals, ha arribat el dia que esdevé real: la mort ens ve a buscar. A més, sense raó, a èpoques ens sotmet, esquerdant els fonaments de la nostra existència quotidiana, plena de suposats problemes que ens fabriquem per amargar-nos els dies.

La mort sobtada de Carles Miñarro, discret i al servei de les estrelles, s’enllaça amb dues defuncions properes, que m’han portat a reflexionar: ens agradi o no, aquí hi estem de pas tot bregant amb les nostres misèries que ens impedeixen gaudir d’allò que val la pena i sovint obviem: sentir la pluja, contemplar el campanar de l’església il·luminat mentre s’esdevé l’hora màgica anhelada dels fotògrafs, ordenar amb sentit i delicadesa la nova biblioteca de casa o el somriure del fill que ens reclama que deixem el mòbil.

Mil detalls que recobren el significat quan la mort truca a la porta sense avisar, recordant-nos el sentit del viure, i per això posen en segon pla la còlera per l’agressió impune a Stuani en l’últim minut, i és que l’excitació, que durava una setmana sencera, s’esmorteeix al final del partit i només revifa com excusa en les converses esporàdiques de l’endemà, perquè en el fons no descobreixo res de nou afirmant que el futbol és el més important de les coses menys importants de la vida.