Opinió

Temps era temps

Feia temps que el Barça no trans­me­tia les sen­sa­ci­ons potents que trans­met ara. Feia temps que no girava tan rodó, física­ment, men­tal i fut­bolística. Feia temps que no era tan fidel als prin­ci­pis que més el defi­nei­xen i que l’han conduït a l’èxit. Feia temps que no con­ven­cia tant ni feia trem­par la seva gent com ara. Tota una dècada, que s’ha fet llarguíssima, en què el club va per­dre el rumb i l’equip ho va per­dre tot, els prin­ci­pis, l’ambició, l’ener­gia, el fut­bol, la men­ta­li­tat, la cate­go­ria, les aspi­ra­ci­ons i el res­pecte. És difícil no estar d’acord amb els juga­dors quan es veuen capaços d’aspi­rar a tots els títols i ho ver­ba­lit­zen després de com­ple­tar una eli­mi­natòria des de molts punts de vista vir­tu­osa davant el Ben­fica. No van des­en­ca­mi­nats quan són pri­mers a la lliga, estan a un par­tit de la final de copa i a qua­tre de la final de la Cham­pi­ons. Dit això, és més fàcil estar d’acord amb el seu líder, Hansi Flick, quan els recorda que tot està per fer i que la millor fórmula per fer-ho és cen­trar-se en el pròxim par­tit, que per cert és al camp d’un altre equip que també aspira a tot com és l’Atlético de Madrid.

Tot per gua­nyar

L’últim cop que el Barça va arri­bar a quarts de final de la Cham­pi­ons va ser fa un any i l’equip es va des­fer com un terròs de sucre. De fet, el Barça ha estat pre­sent als quarts de final en sis de les nou últi­mes par­ti­ci­pa­ci­ons a la com­pe­tició, però en totes nou par­ti­ci­pa­ci­ons va mar­xar dei­xant per­fec­ta­ment radi­o­gra­fi­ada la decadència de l’equip i la inca­pa­ci­tat del club. Cro­nològica­ment, l’Atlético (2-0), la Juven­tus (3-0), la Roma (3-0), el Liver­pool en semi­fi­nals (4-0), el Bayern (2-8), el PSG (1-4)en vui­tens de final i –després de dos anys de KO en la fase de grups– altre cop el PSG (1-4), van fac­tu­rar l’equip blau­grana. Les coses han can­viat bas­tant. Al club i a l’equip. Ara hi ha pla, hi ha talent i hi ha tre­ball. El Barça de Flick és bas­tant més que el nom i creix cada dia. Con­tra el Ben­fica ho va demos­trar a Lis­boa gua­nyant amb 10 i a Bar­ce­lona amb una part de ver­ti­gen i una altra de con­trol magis­tral. Com feia temps que no es veia. Però falta el Dort­mund i després el Bayern o l’Inter i, ja en la final, el PSG, l’Arse­nal o un Madrid que con­ti­nua tro­bant mane­res inèdites i poc edi­fi­cants de sobre­viure com la d’abans-d’ahir al Metro­po­li­tano... Falta molt.

Els herois

Mai sabrem què hau­ria pas­sat si en comp­tes del Ben­fica hagués tocat el PSG de Luis Enri­que, la bala per­duda del sor­teig, que ha esban­dit el Liver­pool. A la Cham­pi­ons tots els detalls comp­ten. I aquest Barça en té molts. Del 3-1 al Ben­fica tot­hom en canta la geni­a­li­tat de Lamine i el talent de Pedri, però d’herois n’hi va haver d’altres. Juga­dors enor­mes que per motius diver­sos i per la vora­ci­tat del món culer van que­dar poc o molt asse­nya­lats, menys­tin­guts o vir­tu­al­ment expul­sats del pro­jecte. Però avui són res­pon­sa­bles direc­tes del nivell que va exhi­bir l’equip dimarts pas­sat. Es tracta, és clar, de Rap­hinha, que va fer dos dels tres gols i és l’arma letal de l’equip, amb 27 gols i 19 assistències. També es tracta d’Íñigo, que va fer una classe magis­tral de lec­tura defen­siva, duels gua­nyats i ofici. D’Araujo, que no és Cubarsí però va fer que ningú el trobés a fal­tar. De Balde, que torna a expan­dir la seva influència en el joc. I, natu­ral­ment, es tracta de De Jong, que va donar una lliçó de pre­cisió tècnica i tàctica pro­jec­tant l’equip. Tots ells han estat vícti­mes del judici sumaríssim, però el temps els dona la raó i cari­ca­tu­ritza els seus jut­ges.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.