Escri­vint, pen­sar en veu alta cor­res­pon­dria al dis­curs que el lec­tor, lle­gint-lo, es va for­mant en el cer­vell a mesura que hi des­cab­de­lla el sig­ni­fi­cat de les parau­les. Passa sem­blant­ment en qual­se­vol esport en què un objecte –usu­al­ment una pilota– hagi de pas­sar d’un atleta a un altre per acon­se­guir una meta –un goal, par­lant de fut­bol, que ens van fer dir els angle­sos. És clar que a banda de la fili­grana més o menys sofis­ti­cada del recor­re­gut de la pilota, la simi­li­tud amb la sin­taxi d’un dis­curs gai­rebé s’atura aquí, si no és que la incer­tesa del final no redu­eix el rao­na­ment a l’efecte catàrtic de l’encert o del fracàs; és a dir, de la sor­presa. Periodísti­ca­ment par­lant, al fet noti­ci­a­ble; literària­ment, al final de la novel·la –o de l’obra de tea­tre, de l’assaig o de qual­se­vol poema (inclo­ent-hi pel·lícules, minivídeos i sèries).

Qual­se­vol lec­tor arri­bat aquí ja pot saber de què parlo: de la bana­li­tat de l’esport –i de l’espec­ta­cle– davant de la com­ple­xi­tat sor­pre­nent de cada dia, que deu ser el dis­curs que ens interessa –diria.

La sus­pensió del par­tit de l’altre dia, el que havia de jugar el Fut­bol Club Bar­ce­lona con­tra el Club Atlético Osa­suna a l’Estadi Olímpic Lluís Com­panys, de Montjuïc, per exem­ple, pot sem­blar que des­men­teixi la vacuïtat sig­ni­fi­ca­tiva dita, perquè la causa luc­tu­osa que va enviar tot­hom cap a casa –i els de casa, a qual­se­vol altre espec­ta­cle enca­bit en una pan­ta­lla– en conté molta, de substància. La defunció d’algú, qui sigui, ens trans­cen­deix tant que sem­bla men­tida que encara ens afecti, quan la mort figura fins a la indi­gesta en el menú infor­ma­tiu diari –tant el que pre­su­meix de rea­li­tat com el que no amaga que ens engreixa l’ima­gi­nari.

Fixem-nos, però, que el traspàs del mala­gua­nyat metge del pri­mer equip del Barça forma tanta part del joc com el decés de l’impres­sor o l’edi­tor d’un text o d’un lli­bre –fins i tot del seu autor, inclosa la mort d’aquell qui això els escriu o d’això els parla.

Així doncs, la trans­cendència del fet, en tant que és ali­ena a la fina­li­tat de l’espec­ta­cle espor­tiu pot ben com­pa­rar-se als per­mi­sos labo­rals per defunció o per sepeli. I si veuen la com­pa­ració pre­ci­pi­tada, fixem-nos en el que passa amb una funció de tea­tre quan l’òbit és d’algú que no té cap paper a l’esce­nari ni és, entre bam­bo­li­nes, insubs­tituïble.

Els espec­ta­cles operístics, per exem­ple, i les pro­duc­ci­ons tea­trals de tem­po­rada, pre­ve­uen fins i tot un elenc alter­na­tiu per poder acom­plir el lle­gen­dari show must go on escam­pat abas­ta­ment pel món des de Brodway fins a Hoollywood.

Si la qüestió, per tant, no rau tant en la par­ti­ci­pació efec­tiva del difunt en l’acció per a la qual el públic ha pagat entrada, la sus­pensió que afecta tantíssima gent estra­nya al sub­jecte lamen­ta­ble­ment pro­ta­go­nista de la causa major que la jus­ti­fica deu basar-se en l’empa­tia o la soli­da­ri­tat; és a dir, en la con­do­lença.

Con­dol­dre’s és trist, però és bonic de sen­tir, perquè ens iguala; i heus aquí el quid de la qüestió, perquè tal com la llei labo­ral deli­mita al segon grau de con­san­gui­ni­tat el permís d’absència, encara no ens hem donat cap legis­lació que iguali el dol per la mort de les per­so­nes. I així, vivim en un buit que tot­hom omple de la millor manera pos­si­ble; és a dir, segons la seva edu­cació, neces­si­tat, por o creença.

Que no hi ha dos morts iguals és tan clar com que la seva reper­cussió no depèn tant de la seva vida com el moment i el lloc on es pro­du­eix el decés en la piràmide soci­al­ment for­ma­tiva.

I així, mal que ens pesi, l’espec­ta­cle del dol ens separa tant com ens uneix el sig­ni­fi­cat de la con­do­lença.