Un de Sant Joan

Cada vegada que esmen­tava la cursa davant d’algú, quan vivia al Ripollès, i d’això ja fa una dot­zena d’anys, me l’ano­me­na­ven. “Un de Sant Joan hi va.” El mecànic, algun com­pany de sor­ti­des... El vaig conèixer direc­ta­ment allà, al Mar­roc, en la pri­mera ascensió de la segona etapa. Ell ja hi havia par­ti­ci­pat abans. I jo m’hi pre­sen­tava havent fet menys quilòmetres amb la bici que duia que els que vam com­ple­tar el pri­mer dia. Fins i tot recordo que vaig caure, pujant braç a braç a dife­rents rit­mes en un grup encara nombrós, fent gala de la meva acu­rada tècnica. En la ter­cera, la pri­mera de les dues en for­mat marató i quan pràcti­ca­ment una quarta part dels par­ti­ci­pants havien aban­do­nat, fins i tot vam rodar tots dos junts quan el des­ni­vell de les pis­tes era posi­tiu. Cap avall, i com tants cops em pas­sava, em que­dava sol. I vam anar com­par­tint vivències fins l’últim dia. De tor­nada, un amic que havia anat a viure a Sant Joan m’expli­cava que era dels que feien cur­ses de mun­ta­nya abans que s’inven­tes­sin, amb xiru­ques.

Fa una set­mana ens arri­bava, per diver­ses vies i amb escas­sos detalls la notícia d’una allau que havia sorprès un grup d’alpi­nis­tes cata­lans a Armènia. Després, que un havia mort i, més tard, que la víctima era de Sant Joan. Fins diven­dres i mit­jançant aquest mitjà no vaig saber que era ell, en David Sala i Tubert. 50 anys. Llau­ner i pen­caire com tants, pot­ser no tants, però de qui t’aca­bes con­si­de­rant afor­tu­nat d’haver cone­gut. Dis­cret, ria­ller i amant del que feia, a parts iguals, i pel poc que hi vaig com­par­tir, no en vaig tor­nar a saber res més.