Cada vegada que esmentava la cursa davant d’algú, quan vivia al Ripollès, i d’això ja fa una dotzena d’anys, me l’anomenaven. “Un de Sant Joan hi va.” El mecànic, algun company de sortides... El vaig conèixer directament allà, al Marroc, en la primera ascensió de la segona etapa. Ell ja hi havia participat abans. I jo m’hi presentava havent fet menys quilòmetres amb la bici que duia que els que vam completar el primer dia. Fins i tot recordo que vaig caure, pujant braç a braç a diferents ritmes en un grup encara nombrós, fent gala de la meva acurada tècnica. En la tercera, la primera de les dues en format marató i quan pràcticament una quarta part dels participants havien abandonat, fins i tot vam rodar tots dos junts quan el desnivell de les pistes era positiu. Cap avall, i com tants cops em passava, em quedava sol. I vam anar compartint vivències fins l’últim dia. De tornada, un amic que havia anat a viure a Sant Joan m’explicava que era dels que feien curses de muntanya abans que s’inventessin, amb xiruques.

Fa una setmana ens arribava, per diverses vies i amb escassos detalls la notícia d’una allau que havia sorprès un grup d’alpinistes catalans a Armènia. Després, que un havia mort i, més tard, que la víctima era de Sant Joan. Fins divendres i mitjançant aquest mitjà no vaig saber que era ell, en David Sala i Tubert. 50 anys. Llauner i pencaire com tants, potser no tants, però de qui t’acabes considerant afortunat d’haver conegut. Discret, rialler i amant del que feia, a parts iguals, i pel poc que hi vaig compartir, no en vaig tornar a saber res més.