Resulta que ni l’Espa­nyol, ni el Vila-real, ni el Barça ni l’Osa­suna estan d’acord amb les dates ini­ci­als que decreta la fede­ració espa­nyola per dis­pu­tar els enfron­ta­ments que es van ajor­nar per impe­ra­tiu mete­o­rològic (Vila-real–Espa­nyol) i per la mort sob­tada del metge blau­grana Car­les Miñarro. La pri­mera con­si­de­ració per­ti­nent és que són els clubs els que s’han de pac­tar una data. Però no sem­pre és pos­si­ble. Ni els interes­sos dels impli­cats han de coin­ci­dir forçosa­ment –no és el mateix que l’Espa­nyol visiti el Vila-real jugant-se el des­cens si el rival encara té objec­tius espor­tius o bé si ja ho té tot fet– ni amb els de ter­cers. Al Barça i l’Osa­suna els faran jugar dijous vinent quan Rapinha i Araujo –però també els osa­su­nis­tes Budi­mir i Boyomo– ani­ran amb un pam de llen­gua, si és que arri­ben a temps. Pro­po­sa­ven el 21 de maig, però ales­ho­res aflora un dels tòpics regla­men­ta­ris ances­trals del fut­bol que ningú no gosa ender­ro­car: les dues últi­mes jor­na­des en horari uni­fi­cat! I el 21 de maig s’inter­cala entre aques­tes dues jor­na­des finals.

A mi, que ja soc gran, l’època que el tran­sis­tor i el Mar­ca­dor Simultáneo Dardo eren les fonts d’infor­mació ja em res­sona en la pre­història. Quan conèixer el que passa en temps real a l’altra punta de món és un joc de nens, pre­ten­dre que jugar tots a la mateixa hora garan­teix alguna cosa sem­blant a l’equi­tat i evita des­vir­tuar no sé encara ben bé què em fa venir tant de riure que em fa por d’ofe­gar-me.

L’Espa­nyol i el Vila-real han pas­sat per una situ­ació sem­blant. Ini­ci­al­ment havien de jugar per decret el 9 d’abril, data que cap dels dos clubs volia de cap manera. Hi havia lliure el diu­menge 27 d’abril, però –nova herència car­pe­to­vetònica– tam­poc no es pot jugar cap par­tit el cap de set­mana de la final de copa! Una final pro­gra­mada per al dia 26 i que cap dels dos dis­pu­tarà. Per sort, hi ha hagut mig dit de seny. Davant situ­a­ci­ons excep­ci­o­nals, solu­ci­ons excep­ci­o­nals: es jugarà el 27 d’abril. Però pel que fa al Barça-Osa­suna el sen­tit comú no ha com­pa­re­gut a la RFEF.

El fut­bol reforma regles –el VAR, els cinc can­vis...–, però no tant les estruc­tu­res. A què espe­rem per posar fi a l’ana­cro­nisme que sigui la fede­ració qui deci­deixi dates (i altres coses) d’una com­pe­tició pro­fes­si­o­nal que ni és seva ni coneix prou? La fede­ració, a les seves coses, les seves lli­gues, els seus àrbi­tres i les seves selec­ci­ons, que bon calaix li repor­ten amb invents tipus Lliga de les Naci­ons i massa mal que fan en un calen­dari que no deixa marge de mani­o­bra. Fa tres mesos que l’exe­cu­tiu de LaLiga, Javier Tebas, escalfa cadira de vice­pre­si­dent de la fede­ració. En aquest cas de les dates ja s’ha vist que la seva capa­ci­tat de defen­sar els interes­sos dels que el paguen –els clubs– és l’habi­tual, és a dir, entre poca i cap.

Ara ha apa­re­gut David Aganzo –com Tebas, també amb cadira a la RFEF fa tres mesos– per –diu– defen­sar la salut dels juga­dors. Tard. Deu vega­des tard. Cent vega­des tard. Quan al setem­bre Rodri (City) es va quei­xar d’haver de jugar un nom­bre inhumà de par­tits, el sin­di­cat de fut­bo­lis­tes no va pas­sar d’un tímid suport ver­bal. Vaga? Sis­plau, si la vaga només es fa si es tracta de cobrar més! Com si fos una male­dicció bíblica, sis dies més tard el Pilota d’Or va caure lesi­o­nat de gra­ve­tat. Relació causa (excés de càrrega física)-efecte? No n’hi ha pro­ves, però cada dia com­pro­vem que, de casu­a­li­tats, les jus­tes.

Amb una lliga de 20 i les inter­rup­ci­ons que l’uni­vers FIFA hi prac­tica, no hi ha lloc per a l’impre­vist. Sobren dos equips a pri­mera i sobra la petu­lant, insulsa i irre­lle­vant Lliga de les Naci­ons –fort aplau­di­ment per a Íñigo Martínez, vist el que va pas­sar ahir amb Cubarsí–, quan ja tenim mun­di­als i cam­pi­o­nats de selec­ci­ons a tots els con­ti­nents. Però si els clubs –que ho saben– no gosen i els juga­dors no es plan­ten, tal dia farà un any.