Tres. Diumenge 9 de març, ja és tradició, el partit de l’Uni aquest diumenge es vesteix de lila. Quan parlem de tradició és que la cosa ja ha transcendit la categoria de puntual, anecdòtica i diu o expressa alguna cosa. #8M, reivindicació, reconeixement, implicació, sentir-se part del canvi, provocar el canvi, compartir el canvi, tot això i més passa a la pista central de Fontajau reconeixent vint dones que posen nom a moltes de les coses viscudes a l’Uni en els seus vint anys de vida. Gràcies, Uni.

Dos. Dia de retrobament, exjugadores, moltes amb un petit o petita en braços, la vida segueix, noves generacions i bones converses plenes de records de vivències compartides, bones, no tan bones però en comú un gran camí compartit, quin gran dia. I ser conscient d’allò viscut però ara observant-ho tot des d’una altra perspectiva, “Ens pagaven per jugar”, diu una; “T’adones, quan surts d’aquest món, que l’adrenalina no flueix de la mateixa manera”, diu una altra. I és així, aquesta conversa l’havia mantinguda molts cops amb les jugadores, el món real, el món laboral és molt diferent del nostre món laboral-professional de l’esport. A la feina ordinària no ve algú a animar-te quan passes un mal moment, els pics d’adrenalina de quan tot el pavelló aplaudeix quan et presenten i surts picant de mans a les teves companyes, o quan encistelles un tir lliure amb un silenci que es talla a falta de dos segons i amb el resultat d’empat al marcador. Llàstima que molts cops quan la jugadora ho viu, no ho sap, però allà queda.

Un. Dijous va començar Allò, a Saragossa, la copa de la Reina, la càpsula màgica de tots aquests ingredients que us explicava reunits en un lloc i una data. Viatge, nervis a la panxa (dels bons, dels que et fan sentir viva), horari d’entrenament, arribada a una pista tunejada, vestida de gala, i tu i el teu equip allà, us toca ser protagonistes. Comença la competició, el guió mai està escrit del tot; una cosa sí que està garantida, emocions a flor de pell; dijous primera dosi, patint i aguantant la respiració perquè l’Uni guanyés, a vegades costa saber-se guanyador i guanyar, round 1 superat. La sorpresa també arriba dijous, València diu adeu. I així anirem sumant tot allò que pocs àmbits més de la vida t’ofereix, l’esport té quelcom únic, va molt més enllà de deu jugadores i una pilota, qualsevol infant hauria de poder-ho viure de la manera que sigui, el torneig més petit també ho és tot quan tu n’ets protagonista.

Zero. Show must go on.