L’agonia del Comitè Olímpic Català
El 17 de juliol del 1996, el Comitè Olímpic Internacional va celebrar la seva 105a sessió. En aquella trobada es va aprovar una resolució transcendental, que modificava de dalt a baix el criteri que s’havia seguit fins aleshores per reconèixer nous comitès olímpics; i que va liquidar la possibilitat dels esportistes catalans de participar sota bandera pròpia en uns Jocs Olímpics. La modificació de la regla 34.1 de la Carta Olímpica, impedia a les nacions o regions que no tinguessin “el reconeixement de la comunitat política internacional” entrar a formar part del COI.
La modificació va representar la mort d’un somni que s’havia començat a gestar el 1989, amb la vista posada en els Jocs Olímpics de Barcelona. Però el procés que va conduir a aquella decisió s’havia començar a perfilar a finals del 1992. El fet de tenir un català com a president del Comitè Olímpic Espanyol, Carles Ferrer Salat, i un altre com a president del COI, Joan Antoni Samaranch, no va ajudar que Catalunya pogués competir amb un equip propi en uns Jocs Olímpics. Més aviat al contrari. Samaranch ja havia dit que el reconeixement del Comitè Olímpic Català seria perjudicial per a l’esport de Catalunya perquè “el reduiria a competicions de poca transcendència”. El Comitè Olímpic Català havia nascut el 1989 per demanar un comitè propi abans dels Jocs Olímpics de Barcelona; i va sol·licitar l’ingrés oficial al COI el març del 1991, una petició que no es va arribar a tenir en compte mai sota la presidència de Samaranch. El president del COI va començar a enterrar aquell somni en la sessió que es va fer el 1992 a Lausana. En aquell moment, ja va anunciar la idea de modificar la Carta Olímpica per impedir que les nacions sense estat poguessin entrar a formar part del moviment olímpic. El director general del COI, François Carrard, ja havia deixat clar que hi havia “recollides 29 peticions de reconeixement”; i que d’acord amb la nova norma, n’hi havia “disset que no compleixen tots els requisits, i entre elles hi ha la del denominat Comitè Olímpic de Catalunya”. Alguns mesos després, en una reunió de la comissió executiva del COI celebrada a Acapulco, es va decidir ajornar el reconeixement de nous comitès olímpics a partir de la vintena de sol·licituds que s’havien presentat. Fins aleshores, per tenir comitè olímpic propi només calia l’aval de cinc federacions internacionals. Aquest era el cas, per exemple, de Gibraltar, que tot i ser colònia del Regne Unit, tenia l’autorització del comitè britànic per independitzar-se i també el suport de les federacions internacionals, perquè complia tots els requisits.
Durant tres anys, Samaranch no va aconseguir tirar endavant la reforma de la carta olímpica. La decisió no afectava cap dels comitès que en aquell moment ja formaven part del màxim organisme olímpic, com ara Palestina, un país que oficialment no estava reconegut internacionalment com a estat però que tenia un comitè olímpic reconegut des del 1993. Però el 17 de juliol del 1996, finalment, va supeditar l’esport a la política i van tancar definitivament la porta a la participació de les nacions sense estat com Catalunya.
