El mateix equip que sem­blava infal·lible i que va enso­pe­gar per a sor­presa de tot­hom con­tra el Lle­vant al Johan Cruyff (1-2), va per­dre el seu segon par­tit de lliga el dia que més suport ha tin­gut i tindrà en tota la com­pe­tició. Van ser 35.812 espec­ta­dors, més dels pre­vis­tos i tot, els que van assis­tir a l’Estadi Olímpic Lluís Com­panys. Van aca­bar xops i van veure com el Madrid s’enduia el seu pri­mer clàssic, fet força menys pre­vi­si­ble que la pluja aquests dies. El Barça va per­dre un par­tit que, amb VAR, o tan sols amb una mica més de bon ull arbi­tral, pro­ba­ble­ment hau­ria gua­nyat. Tan defen­sa­ble és argu­men­tar que la greu errada arbi­tral va pesar molt en la victòria blanca com que el líder no va estar bé. Que és més o menys el resum que en van fer les juga­do­res entre­vis­ta­des després del par­tit, en una mos­tra d’autocrítica que és d’agrair.

La pedre­gada per a les blau­grana és inne­ga­ble, però més val col·lap­sar en un par­tit de lliga, en què l’únic que s’escapa des del punt de vista clas­si­fi­ca­tori és la pos­si­bi­li­tat de dei­xar liqui­dat amb molta ante­lació el cam­pi­o­nat, que en una eli­mi­natòria. I si pot ser­vir d’avís que no hi ha res fet, ara que l’1-4 a Wolfs­burg en l’anada dels quarts de final de la Cham­pi­ons havia arro­do­nit les últi­mes deu victòries segui­des, tot això que en traurà l’equip.

Si la pri­mera ale­gria del Madrid després de divuit frus­tra­ci­ons (amb un balanç de gols de 66-7) farà can­viar gaire res, ho veu­rem amb el temps. Qui sap si s’acosta la nova dimensió que ens augu­ra­ven fa anys. El fet és que fins ara el Madrid no ha pogut fer ombra a l’hege­mo­nia del Barça, i tot just l’acaba de gua­nyar per pri­mera vegada. Té el mèrit, això sí, que tot i per­dre de manera rei­te­rada i amb repas­sa­des con­tra l’etern rival, ha evi­tat la temp­tació de llançar la tova­llola i aban­do­nar l’equip femení. El Barça el supera en tot per gole­jada. No només en història, en estruc­tura, en plan­ter i per des­comp­tat en títols, sinó que ha capi­ta­lit­zat un feno­men social potentíssim i és a un altre nivell també en la capa­ci­tat de gene­rar ingres­sos pel seu compte. Però hem de valo­rar també que el Madrid, més enllà de la distància que hi manté Flo­ren­tino, no s’hagi ren­dit i hagi anat aug­men­tant de manera sig­ni­fi­ca­tiva els recur­sos des­ti­nats a l’equip. I, tot i man­te­nir Toril, sem­bla que les blan­ques comen­cen a treure el cap. La victòria a Montjuïc la podríem con­si­de­rar una casu­a­li­tat com­pa­ra­ble a la del Lle­vant al Johan si ignoréssim, per exem­ple, que l’Arse­nal neces­si­tarà dime­cres una gran remun­tada a l’Emi­ra­tes per no dir adeu a la Cham­pi­ons en els quarts de final, després de sor­tir de l’Alfredo Di Stéfano, en un camp molt enfan­gat, amb un 2-0 tan enganyós com difícil d’aixe­car.

Si la mínima dis­cussió que repre­senta l’1-3 al domini blau­grana ajuda a gene­rar com­petència, interès i ressò a la lliga, ben­vin­guda sigui. I com més clubs de pri­mer nivell hi apos­tin, encara que no puguin aspi­rar a arri­bar a l’excel·lència del Barça, millor. Pre­ci­sa­ment en aquesta mateixa jor­nada, l’Espa­nyol, un dels històrics de casa nos­tra, obte­nia una victòria clau per acos­tar-se a la per­manència en el seu retorn a l’elit. Com més n’hi hagi que hi cre­guin, més crei­xerà una lliga encara amb mol­tes man­can­ces i limi­ta­ci­ons, i més força tin­dran les fut­bo­lis­tes per exi­gir recur­sos. I, no cal obviar-ho, millo­rarà el nivell arbi­tral, perquè hem vist deci­si­ons que encara fan més mal d’ulls que el fora de joc asse­nya­lat a Gra­ham Han­sen. I eines com el VAR. Que ens hau­ria estal­viat expli­car aquesta història, perquè amb el gol vàlid de Jana segu­ra­ment tot hau­ria aca­bat en un ensurt, una remun­tada i el 19-0. Què hi farem.