Regust amarg
Les expectatives eren molt altes, pel bon nivell de joc que s’havia exhibit i perquè la resta de grans candidats al títol estaven en circumstàncies totalment diferents. Era una oportunitat d’or però el bàsquet no entén de favoritismes, sobretot en competicions de cara o creu com és la copa. I a l’Uni Girona li va sortir creu, i de la manera més cruel possible. En un partit de semifinals contra el Jairis en què les gironines van poder rematar en fins a tres ocasions i que van deixar escapar en una pròrroga on les imprecisions i les males decisions van espatllar tot el treball anterior. És una decepció, és clar. Per a l’equip, per al gran nombre d’afició que es va desplaçar fins a Saragossa i per a tanta gent que ho va seguir amb intensitat des de Girona. Però és una decepció diferent de la d’altres edicions, en què una es quedava amb la sensació que l’equip no donava per a més i que no estava al nivell que es requeria. Enguany la decepció també és majúscula però el regust amarg és diferent. Costa igualment d’empassar, no ens enganyem. Però queda aquell sabor d’orgull. D’haver-ho tingut a tocar, cosa que no es podia dir en d’altres edicions.
La patacada és gran, perquè poques possibilitats tan clares se li presentaran, a l’equip gironí. Però toca refer-se. I ràpid. Perquè els objectius a curt termini no són menors. A quatre jornades per finalitzar la lliga regular, l’Uni té a les seves mans obtenir la primera posició, cosa que li atorgaria un bitllet directe per a la propera edició de la Eurolliga. No és poca cosa. I queda, també, un play-off pel títol estatal. La darrera opció en aquest curs per sumar un trofeu a les vitrines. Per tant, poc temps per llepar-se les ferides en un tram en què Roberto Íñiguez podrà tornar a seure de nou a la banqueta, després dels set partits de sanció imposats per la Federació Espanyola arran del seu irat episodi contra els àrbitres en el partit contra el València a Fontajau. Per tant, un punt i seguit en la trajectòria d’aquest equip, que ja ha aconseguit un dels objectius primordials d’aquesta temporada: aconseguir que Fontajau torni a xalar amb el seu joc. Ho comentàvem a l’inici d’aquesta temporada. Calia canviar dinàmiques i imatge. I val a dir que s’ha fet. I molt bé.
I d’aquesta darrera copa, moltes coses a aprendre. Que la il·lusió i la fe guanyen partits. Que el col·lectiu passa per sobre de les individualitats. Que no cal tenir un gran nom per fer partits de pura estrella. Que aquell entrenador que no veies vàlid per al teu equip pot acabar sent el teu botxí. Que els diners no et garanteixen un títol, però les ganes t’ajuden a somiar-hi. Que la pressió sempre està al bàndol del que s’ha de justificar i els que no tenen res a perdre juguen més alliberats. Que el bàsquet és un esport emocionant en què aquells que abans eren omnipotents, un bon dia baixen al nivell dels terrenals. I que les ratxes són cicles i que algun dia vindrà algú per escapçar-la.
I si no, que ho diguin al Jairis, total mereixedor del títol de copa. Quina clarividència i quina fe! Les de Bernat Canut han desplegat un joc alegre, intens i efectiu. Han lluitat, s’han arremangat i s’ho han cregut. No tenien res a perdre, i ho han acabat guanyant tot. Senzillament sensacional. Diuen que una flor no fa estiu. Veurem com evoluciona aquest equip i com es consolida en una lliga que disputa des de fa tan sols tres anys. Però aquesta copa ja no els l’arrabassa ningú. Mentrestant, a uns altres els toca anar al racó de pensar.
