Regust amarg

Les expec­ta­ti­ves eren molt altes, pel bon nivell de joc que s’havia exhi­bit i perquè la resta de grans can­di­dats al títol esta­ven en cir­cumstàncies total­ment dife­rents. Era una opor­tu­ni­tat d’or però el bàsquet no entén de favo­ri­tis­mes, sobre­tot en com­pe­ti­ci­ons de cara o creu com és la copa. I a l’Uni Girona li va sor­tir creu, i de la manera més cruel pos­si­ble. En un par­tit de semi­fi­nals con­tra el Jai­ris en què les giro­ni­nes van poder rema­tar en fins a tres oca­si­ons i que van dei­xar esca­par en una pròrroga on les impre­ci­si­ons i les males deci­si­ons van espat­llar tot el tre­ball ante­rior. És una decepció, és clar. Per a l’equip, per al gran nom­bre d’afició que es va des­plaçar fins a Sara­gossa i per a tanta gent que ho va seguir amb inten­si­tat des de Girona. Però és una decepció dife­rent de la d’altres edi­ci­ons, en què una es que­dava amb la sen­sació que l’equip no donava per a més i que no estava al nivell que es reque­ria. Enguany la decepció també és majúscula però el regust amarg és dife­rent. Costa igual­ment d’empas­sar, no ens enga­nyem. Però queda aquell sabor d’orgull. D’haver-ho tin­gut a tocar, cosa que no es podia dir en d’altres edi­ci­ons.

La pata­cada és gran, perquè poques pos­si­bi­li­tats tan clares se li pre­sen­ta­ran, a l’equip gironí. Però toca refer-se. I ràpid. Perquè els objec­tius a curt ter­mini no són menors. A qua­tre jor­na­des per fina­lit­zar la lliga regu­lar, l’Uni té a les seves mans obte­nir la pri­mera posició, cosa que li ator­ga­ria un bit­llet directe per a la pro­pera edició de la Euro­lliga. No és poca cosa. I queda, també, un play-off pel títol esta­tal. La dar­rera opció en aquest curs per sumar un tro­feu a les vitri­nes. Per tant, poc temps per lle­par-se les feri­des en un tram en què Roberto Íñiguez podrà tor­nar a seure de nou a la ban­queta, després dels set par­tits de sanció impo­sats per la Fede­ració Espa­nyola arran del seu irat epi­sodi con­tra els àrbi­tres en el par­tit con­tra el València a Fon­ta­jau. Per tant, un punt i seguit en la tra­jectòria d’aquest equip, que ja ha acon­se­guit un dels objec­tius pri­mor­di­als d’aquesta tem­po­rada: acon­se­guir que Fon­ta­jau torni a xalar amb el seu joc. Ho comentàvem a l’inici d’aquesta tem­po­rada. Calia can­viar dinàmiques i imatge. I val a dir que s’ha fet. I molt bé.

I d’aquesta dar­rera copa, mol­tes coses a apren­dre. Que la il·lusió i la fe gua­nyen par­tits. Que el col·lec­tiu passa per sobre de les indi­vi­du­a­li­tats. Que no cal tenir un gran nom per fer par­tits de pura estre­lla. Que aquell entre­na­dor que no veies vàlid per al teu equip pot aca­bar sent el teu botxí. Que els diners no et garan­tei­xen un títol, però les ganes t’aju­den a somiar-hi. Que la pressió sem­pre està al bàndol del que s’ha de jus­ti­fi­car i els que no tenen res a per­dre juguen més alli­be­rats. Que el bàsquet és un esport emo­ci­o­nant en què aquells que abans eren omni­po­tents, un bon dia bai­xen al nivell dels ter­re­nals. I que les rat­xes són cicles i que algun dia vindrà algú per escapçar-la.

I si no, que ho diguin al Jai­ris, total merei­xe­dor del títol de copa. Quina cla­ri­vidència i quina fe! Les de Ber­nat Canut han des­ple­gat un joc ale­gre, intens i efec­tiu. Han llui­tat, s’han arre­man­gat i s’ho han cre­gut. No tenien res a per­dre, i ho han aca­bat gua­nyant tot. Sen­zi­lla­ment sen­sa­ci­o­nal. Diuen que una flor no fa estiu. Veu­rem com evo­lu­ci­ona aquest equip i com es con­so­lida en una lliga que dis­puta des de fa tan sols tres anys. Però aquesta copa ja no els l’arra­bassa ningú. Men­tres­tant, a uns altres els toca anar al racó de pen­sar.