La Copa de la Reina demos­tra que, avui dia, el bàsquet femení és més com­pe­ti­tiu i, en con­seqüència, molt més emo­ci­o­nant, que el fut­bol. No només ha aug­men­tat la qua­li­tat tècnica dels par­tits, amb cis­te­lles estra­tosfèriques, juga­des de talent i més ano­ta­ci­ons, sinó que les diferències entre els equips s’han reduït fins al punt que els favo­rits poden per­dre a qual­se­vol pista. Ho cor­ro­bora la victòria del debu­tant Jai­ris (enho­ra­bona, Ber­nat!) i que els grans van suar de valent fins a l’última jugada en els quarts. Per sort, s’han aca­bat les pallis­ses habi­tu­als i les lli­gues mono­po­lit­za­des per dos equips. L’argu­men­tari seria per­fecte si no fos perquè diu­menge el Barça femení es va enca­par­rar a per­dre per pri­mera vegada con­tra el Madrid, després de 18 par­tits amb innom­bra­bles gole­ja­des. La gesta blanca podria albi­rar l’inici d’una com­pe­ti­ti­vi­tat sana, però l’escàndol del gol anul·lat al Barça serà la carta de pre­sen­tació dels poders fàctics madri­lenys que, per la diferència abis­mal exis­tent, els ha cos­tat enten­dre que també poden robar i cons­truir un relat que els faci vícti­mes d’un com­plot des de la perifèrica Bar­ce­lona. L’al·lici­ent pro­per que li espera al fut­bol femení és obser­var el que fabri­ca­ran des de Madrid per der­ro­tar el Barça. El bàsquet, en canvi, de moment juga a un altre nivell, molt més atrac­tiu, i en què és un goig viure com a espec­ta­dor l’emoció dels par­tits, com el títol de copa, que t’atra­pen fins a la bot­zina final.