No diguem que van ser un somni, els enfrontaments entre el Barça i el Girona de la temporada passada. Els que tenim el cor dividit ho vam viure amb els ulls ben oberts. Van ser ben reals. Un fidel reflex d’un equip en estat de gràcia i d’un altre que deambulava existencialment. A Montilivi i a Montjuïc, el Girona va ser més equip, va jugar més bé a futbol i va passar per sobre del Barça, encara que el tècnic blaugrana va dir que havien estat superiors però menys efectius. En futbol les coses a vegades són el que semblen, i van ser molt clares.

Aquesta temporada els derbis Girona-Barça també han sigut el que semblen. A Montilivi el Barça de Flick ja va dir ben clar que no era el de la temporada passada, i ahir a Montjuïc el Girona de Míchel va ser ben bé el d’aquesta temporada. La combinació de les dues coses és que d’una temporada a l’altra això ja no és el que era.

En una entrevista sobre la gespa abans de començar el partit, Míchel va afirmar: “Els meus jugadors no dubten de l’estil.” Però ni els jugadors són els de la temporada passada ni ahir el partit va ser una qüestió d’estil, sinó d’estat d’ànim. Tot i que a les tanques que envolten el terreny de joc hi llegíem el lema del 125è aniversari blaugrana, Volem la pilota, i que el Girona de Míchel el comparteix plenament, el tècnic madrileny va plantejar el partit adaptant-se a la nova jerarquia. Més a esperar no prendre mal que a fer-ne. Igual que la pilota, el cor no va estar gaire dividit. El Barça s’ho va apropiar tot. Avui dia és l’equip que s’ha de veure en l’escenari mundial, com ho era el Girona la temporada passada.

Entre que aquest Girona no està concebut per defensar i que el Barça sap atacar bé, en la primera part la superioritat del Barça va ser manifesta, excepte en el resultat. Els blaugrana ho van intentar de totes les maneres i creaven sensació de perill constantment. Potser com que eren capaços de trobar espais per combinar per l’embut central, van utilitzar massa poc les bandes per trobar rematades més franques pel mig. De tota manera, tenint un jugador com Lamine Yamal tot és més fàcil, i més difícil per als rivals. Lamine també hi era, la temporada passada. Però llavors era només un adolescent que prometia molt. Ara no és ni major d’edat i ja és una primera figura mundial. Té una comprensió del joc i una manera d’expressar el seu talent que són de jugador únic. I cada vegada té més incidència en tot el que passa en els partits, per acció directa o indirecta, i fins i tot per omissió, perquè se l’ha de vigilar encara que estigui lluny de la jugada i adopti aquella posició com de cansat i amb els braços caiguts. Si Valdano va batejar Zidane amb encert precís com “el fals lent”, Lamine podria ser “el fals indolent”. Probablement utilitza aquesta positura de mig cansat, mig esgavellat com a maniobra de distracció. Una més. Perquè la realitat és que està permanentment connectat a tot el que succeeix. I quan li arriba la pilota s’activa amb una rapidesa i una intencionalitat que desarmen. És un mal de queixal permanent per als defenses. La seva murrieria en un llançament de falta va servir perquè el resultat en la mitja part fos menys injust.

L’entrada que van pagar els espectadors ja s’ho valia només per la jugada i el xut a la creueta que va fer en el minut 90. Peça de museu. Llavors la feina ja estava feta. El Girona havia sortit força indemne de la primera part, i en la segona Míchel va activar la part possible del seu estil, que dona per al que dona. Va trobar un gol, però no la treva del Barça, molt superior, i finalment implacable. El partit va acabar amb el Barça encara buscant més gols i qui va abaixar els braços va ser el Girona. Lamine ho fa perquè és una manera de ser; el Girona, perquè és una manera d’estar. No és el que era, però li queden dies i partits per demostrar que creu en l’estil de Míchel.