Sis punts en noranta minuts

Avui és diu­menge i he aca­bat d’escriure un arti­cle per al diari que no veu­reu publi­cat. No vull escriure arti­cles enfa­dats. Dei­xaré les crítiques per al final de tem­po­rada. Em sap greu que no hàgim sabut o pogut gau­dir del que havia de ser l’any que generés més il·lusió de la nos­tra història, però d’això ja en par­la­rem.

Avui és diu­menge i estic desil·lusi­o­nat amb el joc de l’equip a la pri­mera part a Montjuïc. Sense ànima, sense empenta, sense con­vicció, sense pilota, sense massa coses. A la segona part ho hem arre­glat, però hem topat amb la impotència del que se sap i és infe­rior. Un cal­vari a l’estadi on l’any pas­sat ens vàrem coro­nar.

Avui és diu­menge i escric un altre arti­cle pen­sant en dis­sabte, 5 d’abril. Un dia que mar­carà mol­tes coses, un six-poin­ter con­tra un Alavés que vam gua­nyar a Vitòria, de caram­bola, en un matx on no vam merèixer massa res. Gua­nyar és la tran­quil·litat, per­dre és un pas més cap a l’espa­dat, empa­tar és allar­gar la incer­tesa d’un final de tem­po­rada que es farà ben segur massa llarg.

Avui és dis­sabte i espero que ani­rem al camp amb el cap alt i amb ganes d’ani­mar. Ani­rem a Mon­ti­livi pen­sant que avui toca, però amb la por de les dar­re­res jor­na­des engan­xada a l’esquena. Avui no hi haurà retrets. Aquest par­tit és el més impor­tant de la tem­po­rada, i no el del Parc del Prínceps. Només dema­nem als juga­dors que ho enten­guin i que hono­rin l’escut. Ens juguem sis punts en noranta minuts. Volem i hem de que­dar-nos a pri­mera.