L’esport de moda

El ciclisme viu moments de glòria mai vistos des dels temps d’Anquetil i Poulidor. Les batalles que admirem sobre la carretera, ara en alta definició a qualsevol sofà del món, han deixat els adjectius més èpics de la nostra professió en paraules estèrils. Res pot definir una actitud competitiva que va de la gosadia més sensata fins a una bogeria incomprensible per a la resta de mortals.

Com a les grans sagues clàssiques o modernes de fantasia i ciència-ficció, tenim una colla de superherois desfermats. Tots volen portar la batuta d’aquesta orquestra multicolor que interpreta peces només més semblants a les d’una simfonia de Beethoven que no pas a la d’un espectacle atlètic. Així, el caos i l’ordre irrompen en qualsevol clàssica o volta sense avisar. A nosaltres, els mortals, només ens queda aplaudir.

En l’ascens del ciclisme a l’olimp de les grans audiències hi té una gran responsabilitat l’arribada des de Kriptó de l’home d’acer definitiu, el Superman sobre rodes o el nou Odisseu del mediterrani. Pogacar, és clar. Amb ell els records d’antigues tiranies i autocràcies, com les d’Indurain, Armstrong o l’equip Sky, han passat a millor vida. S’ha acabat aquell tren insofrible de corredors d’un mateix color executant una marxa militar que només ens va donar tardes de glòria en un àmbit, el de les migdiades.

Contemplar l’heroi eslovè, un campió amb tres victòries al Tour de França a les cames, derrotant el minotaure, Mathieu Van de Poel, sobre les llambordes gairebé romanes del vell Kwaremont de la volta a Flandes, va ser ahir poesia en moviment. Perquè un superdotat –com en el seu moment va ser Messi– tingui un reconeixement unànime tan rellevant no és només pel seu propi esforç i talent, també per la força dels seus rivals.

I els adversaris són, primer de tot, tan valents o més que ell i en alguns casos capaços de tombar-lo, recordant-nos que al capdavall és humà. El mateix Van der Poel va resistir-lo i superar-lo a la darrera Milà-San Remo, un dels grans monuments del ciclisme, i el danès Vingegaard el va portar al límit al Tour del 2023 fins que finalment Pogacar va sofrir un defalliment formidable en un dels grans cims alpins. Una imatge ja icònica a la cursa francesa, amb Marc Soler intentant reanimar sobre la bici un ciclista que era la viva imatge de la derrota i la impotència.

Pogacar, Van der Poel i Vingegaard formen part d’aquesta lliga dels homes extraordinaris, en què tres noms més s’han fet lloc entre els coneguts com a “sis fantàstics”: Van Aert, Evenepoel i Roglic, que també va deixar la seva petjada fa uns dies en un final memorable a la Volta de Catalunya. Alguns ja parlen dels Set Magnífics per les prestacions de Mads Pedersen, segon ahir a Flandes, un classicòman que no es resigna davant el poder del superheroi eslovè, que comença a acumular un palmarès només a l’abast de Merckx. Malgrat que el nom de la seva llegenda està ja en discussió, els aficionats flamencs estan encantats amb Pogacar. Tant li fa que els seus Van Aert i Evenepoel no puguin gairebé mai contra ell, la seva missió és una altra: elevar el ciclisme a una dimensió espiritual.

No fa pas massa, aventurar-se a seguir una etapa o una cursa d’un dia des de la sortida fins al final havia d’anar acompanyat d’alguna altra activitat, per evitar estones d’ensopiment, però ara pots perdre hores i hores enganxat a la pantalla mentre els directors van movent els diferents peons dels seus equips preparant el destructiu avanç final de les seves reines.

Però, amics, som al mes d’abril, i això tot just acaba de començar. Diumenge el campió del món s’ha proposat el més difícil encara: l’Infern del Nord, la París-Roubaix. Guanyar amb el mallot irisat, en la seva primera participació i jugant-se el físic i la temporada un altre cop contra Van der Poel, Van Aert i Pedersen, que com als bons films d’aventura ja preparen la seva venjança.