“Revo­quem ínte­gra­ment la sentència dic­tada en la instància. Hem d’absol­dre i abso­lem Secun­dino del delicte d’agressió sexual del qual era acu­sat. Es dei­xen sense efecte les mesu­res cau­te­lars adop­ta­des.” I tot seguit, l’incendi.

Imme­di­a­ta­ment després de conèixer-se la sentència número 109/2025 de la secció d’apel·lació de la sala civil i penal del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya sobre el recurs d’apel·lació con­tra la sentència 279/24 del jut­jat d’ins­trucció 15 de Bar­ce­lona, hi va haver qui va treure foc pels quei­xals en sen­tir la notícia que el tal Secun­dino –un home amb la doble naci­o­na­li­tat bra­si­lera i espa­nyola i con­trac­tes fut­bolístics, com el pro­te­geix for­mal­ment la judi­ca­tura– podia sor­tir de la presó com si tal cosa. Altres, al cap d’una estona, no pas gaire, esbom­ba­ven opi­ni­ons una mica més fun­da­des després de lle­gir-la si més no en dia­go­nal per les pres­ses infor­ma­ti­ves i ence­nien el debat d’una sentència que cap­gi­rava del tot la pri­mera, que havia cal­mat una mica els ànims. Una mica, tan sols, perquè l’advo­cada de Rafa­ela –que és el nom amb què la justícia res­guarda la dona de l’acu­sació par­ti­cu­lar– de seguida va dir que apel·laria con­tra la con­demna, per curta; igual­ment com ho faria la defensa, per exces­siva. I si ales­ho­res aque­lla sentència, i ja em per­do­na­ran, va sem­blar que reduïa el foc a les bra­ses, no hi ha cap dubte que aquesta d’ara les ha avi­va­des de tal manera que fa la impressió que en la relació entre sexes pri­mer cal­gui esca­tir, cada mem­bre, si les ofega o si les venta.

L’endemà d’aquesta segona sentència revo­ca­dora, un arti­cle de la peri­o­dista Tura Soler, ben expe­ri­men­tada en afers penals, a la mateixa casa edi­tora d’aques­tes rat­lles que vostès ama­ble­ment lle­gei­xen, allu­nyava el foc d’ence­nalls de l’apri­o­risme mas­clista quan expli­cava que la sentència venia ava­lada per la una­ni­mi­tat d’un tri­bu­nal for­mat majo­ritària­ment per magis­tra­des, en con­cre­tava el caliu jurídic –la pre­e­minència de l’acu­sació o de la pre­sumpció d’innocència– per dei­xar anar, al final de l’arti­cle, una columna de fum alta­ment sig­ni­fi­ca­tiva: les parau­les d’un expre­si­dent d’audiència van­tant-se de poder redac­tar dues sentències sobre el mateix cas com­ple­ta­ment contràries i ina­pel·lables. Vet aquí l’eix ver­ti­cal de la judi­ca­tura.

Al cap de dos dies, a la Directa, Marisa Fernández Gálvez, advo­cada espe­ci­a­lit­zada en violències mas­clis­tes i mem­bre de Dones Juris­tes, en una altra anàlisi fogue­jada on la imme­di­a­tesa crema somorta, després de l’esclat ini­cial d’“indig­nació i ràbia en sen­tir la notícia”, d’acu­sar el tri­bu­nal d’igno­rar “l’impacte de la violència sexual sobre les dones” i de dema­nar “una reflexió pro­funda sobre el sis­tema penal”, no sola­ment reco­nei­xia la sentència com a “pul­cra, tècnica, docta, freda, neu­tra” sinó que des­ta­cava que “deses­tima un a un tots els motius d’impug­nació de les acu­sa­ci­ons i part dels de la defensa amb des­tresa jurídica, juris­prudència abun­dant i un llen­guatge jurídic poc com­pren­si­ble per a la majo­ria de la població”, però li retreia que “a penes es fa referència al con­sen­ti­ment” i argüia que la llei del “només sí és sí” supera la visió pro­ces­sal de “cen­trar-se en els mit­jans comis­sius de l’agressió” [mit­jans físics, econòmics o psi­cològics, inclo­ses les ame­na­ces, les inti­mi­da­ci­ons i les coac­ci­ons, segons l’advo­cada pena­lista Marina Roig Alto­zano a l’Anàlisi dels delic­tes que poden tenir la con­si­de­ració de violència mas­clista, publi­cat pel Con­sell de l’Advo­ca­cia] “per cen­trar la prova en la manca de con­sen­ti­ment”. I heus aquí l’horitzó de la por­te­ria.

A par­tir de les referències dona­des al cap­da­munt d’aques­tes rat­lles, vostès poden lle­gir lliu­re­ment i segons el seu conei­xe­ment i consciència les 43 pàgines de la sentència al web del Con­sejo Gene­ral del Poder Judi­cial i resol­dre si la infor­mació que en reben els ha de fer acos­tar una galleda o un llumí a la foguera pública; o, el que és el mateix, deci­dir si aquest gol a l’escaire judi­cial els inflama com una torxa vic­to­ri­osa o els crema en el forn de la der­rota.