A Bos­ton són les tres de la tarda, aca­bem de dinar, i se m’esca­pen badalls men­tre veig la meva dona i la meva filla fer la mig­di­ada. El joc del Barça és fei­xuc, de cames can­sa­des i d’impre­ci­si­ons cons­tants, con­tra un equip intens que redu­eix els espais. La pan­ta­lla del mòbil s’encén amb noti­fi­ca­ci­ons que em sedu­ei­xen amb la pro­mesa de cap­ti­var la meva atenció i res­ca­tar-me d’un par­tit que, penso en aquell moment, només recor­daré si acon­se­guim tres punts que ens apro­pin a cele­brar el títol de lliga.

Aquí als Estats Units en fan broma sovint. El soc­cer, el “fut­bol” que es juga amb el peu i no exi­geix que els juga­dors es pro­te­gei­xin con­tra com­mo­ci­ons cere­brals, els sem­bla avor­rit. En molts par­tits, diuen, la pilota es pas­seja d’un cantó a l’altre durant noranta minuts, els juga­dors es rebol­quen a terra davant de qual­se­vol con­tacte i, amb sort, el mar­ca­dor es mou una vegada, si no anul·len el gol per fora de joc. Fins i tot en els bons par­tits, aquells on un dels equips acon­se­gueix fer més de dos gols, els moments d’eufòria es poden comp­tar amb els dits d’una mà. I encara gràcies! El fut­bol no con­vida a l’espec­ta­cle… o això asse­gu­ren alguns, com qui no vol la cosa.

Als Estats Units, en canvi, l’afi­ci­o­nat sol estar sem­pre esti­mu­lat, sobre­tot en els esports més popu­lars. L’NBA, per exem­ple, garan­teix que veure un par­tit de bàsquet sem­pre sigui un xou. La defensa sovint té poc pes i es pri­o­rit­zen les tran­si­ci­ons ràpides, i l’encert ofen­siu. En els temps morts, les che­er­le­a­ders entre­te­nen el públic tot pre­ser­vant dinàmiques de gènere que fa molt que hauríem d’haver aban­do­nat. El fut­bol ame­ricà i el beis­bol seguei­xen una lògica simi­lar, tot i que en aquest cas són esports de ritme lent, amb mol­tes inter­rup­ci­ons on els juga­dors s’orga­nit­zen i pre­pa­ren la pròxima jugada sense pressa. A l’estadi, aquests moments de pausa s’omplen amb kiss cams o dance cams que man­te­nen el públic en tensió davant de l’opor­tu­ni­tat de ser una estre­lla fugaç amb un petó romàntic o un pas de ball estu­diat. Les cer­ve­ses i els brètzels solen acom­pa­nyar les con­ver­ses de per­so­nes que saben que el joc, en si mateix, només els demana l’atenció en moments molt deter­mi­nats. En la meva experiència, qui mira els par­tits per tele­visió també ho viu com un acte social, on estar entre­tin­gut és tant o més impor­tant que seguir els detalls del joc.

Amb aques­tes parau­les no pre­tenc des­pres­ti­giar aquests esports, ni la forma com els esta­tu­ni­dencs els viuen. Dit això, par­tits com els del Barça de dis­sabte mos­tren una vir­tut espe­cial del fut­bol. En un món que no deixa d’esti­mu­lar-nos, el fut­bol encara per­met avor­rir-nos. Així, si resis­tim la temp­tació d’aga­far el mòbil, ens podem fixar en els petits detalls, i gau­dir hones­ta­ment del gol quan arriba. Dic això davant alter­na­ti­ves com la Kings Lea­gue, i perquè d’aquí a dos mesos viu­rem el pri­mer mun­dial de clubs als Estats Units. Espero que fem popu­lar el fut­bol aquí a través de pro­po­sar una manera dife­rent de viure l’esport, i no reduint el fut­bol a un espec­ta­cle amb la capa­ci­tat d’entre­te­nir en tot moment, a qual­se­vol preu.